El laberint de l’art

Àngels Ribé, sem­pre tan silen­ci­osa, es va posar en un raco­net el 9 d’octu­bre pas­sat durant la pre­sen­tació, a Cai­xa­Fo­rum, de l’expo­sició En cai­guda lliure, un des­ple­ga­ment d’obres d’autors diver­sos que invo­quen males­tars i espe­ran­ces dels nos­tres temps bojos. Ella hi exhi­beix Labe­rint, la pri­mera ins­tal·lació que va ges­tar, el 1969. És una peça magnífica, de plàstic groc trans­pa­rent, d’una bellesa insòlita que es des­vela quan t’hi perds, i alhora t’hi tro­bes, en el seu inte­rior. Ribé no ha dei­xat mai de tre­ba­llar l’art des dels paràmetres con­cep­tu­als, inclo­ses les èpoques que alguns, bas­tants, la van igno­rar men­tre feien caixa amb obres que avui es venen a preu de saldo a les sub­has­tes. Sense espe­rar-los, sense fer-se veure en els llocs on es reme­nen les cire­res, els reco­nei­xe­ments li han aca­bat arri­bant. Al juny, les gale­ries li van adju­di­car un premi honorífic (qui­nes coses, que les gale­ries guar­do­nin una artista a la qual han menys­tin­gut sis­temàtica­ment). I la set­mana pas­sada el Minis­teri de Cul­tura li va con­ce­dir el Pre­mio Naci­o­nal d’arts plàsti­ques. El català, de Premi Naci­o­nal, el va reco­llir el 2012. Ella, agraïda, con­ti­nua tre­ba­llant, ara per a una mos­tra que s’obrirà a mit­jan novem­bre al Tecla Sala, i pro­ba­ble­ment sense aca­bar-s’ho de creure tot massa. En una entre­vista recent, ens deia una gran veri­tat ali­ena al circ de l’art: “L’únic èxit que val és el que has acon­se­guit amb les teves expec­ta­ti­ves. Si les teves expec­ta­ti­ves són fer una feina honesta, i la fas, ja en tens, d’èxit.”