Dret a vot i referèndums

Pot semblar estrany que, a Suïssa, el vot femení no fos legal fins al 1971 (quatre dècades més tard que a l’Estat espanyol) i que l’aprovessin els homes en un referèndum amb –només– el 66% del sufragi. Al país dels rellotges de precisió i on famosos de mig món tenen la residència, fins no fa gaire les dones tampoc tenien dret a treballar fora de casa sense el permís del marit i, en cas de ser solteres, el pare feia i desfeia a gust.

Les coses han canviat força, però els homes, i no només els suïssos, encara estan sobrerepresentats tant als espais formals (governs, consells d’administració...) com als informals (tribunes de camps de futbol, tertúlies...), fet que els atorga un plus de confiança i influència. Que la tendència hagi anat modificant-se ha costat temps i moltes lluites. I, segurament, la democràcia directa ha ajudat en aquest camí cap a la igualtat. Això vol dir que cal emmirallar-nos en una confederació pròspera i multilingüe en què la ciutadania decideixi com organitzar-se? El 66% de la població es va oposar a ampliar les vacances de quatre a sis setmanes perquè les pimes no hi podrien fer front, en una consulta recent. I, en un altre referèndum, un 63% va votar a favor de limitar la tinença d’armes. Cada estat té el seu tarannà. N’hi ha que són molt particulars i semblen tenir al·lèrgia que la gent hi digui la seva en com vol viure. Potser tot plegat és per manca de confiança social.