En blanc i negre

Si l’altre dia vam fer la portada i la contraportada del diari de color negre (vista la sentència del Suprem), avui em sembla que l’hauríem pogut fer tot en blanc i negre, i no només un parell de planes. Perquè les imatges d’ahir, tot aquest espectacle que es va muntar arran del trasllat de les despulles de Franco, van ser un retorn al blanc i negre, al blanc i negre de les planes dels diaris de fa quaranta-quatre anys. Semblava el No-Do, quan miraves gairebé totes les televisions del país (del país veí però també del nostre) emetent en directe, minut a minut, el trasllat del dictador. “És una victòria de la democràcia”, va dir el president Pedro Sánchez. “Quins collons!”, com deia Quim Torra en aquell vídeo de l’altre dia i que s’hauria pogut estalviar. Quins cordons, perquè el trasllat arriba quaranta-quatre anys tard, perquè es trasllada Franco però les restes del franquisme les patim cada dia de cada dia i perquè, no sé si les van veure, algunes imatges d’ahir feien sentir vergonya aliena. La família Franco va entrar al Valle de los Caídos amb una bandera franquista, vam sentir crits de “Viva Franco” i vam veure la policia obrint pas perquè pogués passar el colpista Antonio Tejero (perquè aquest sí que era un colpista de pistola en mà) a rendir-li homenatge. No seré pas jo qui negui que ahir no va ser un dia històric, però tampoc seré dels qui s’enorgulleixin que quaranta-quatre anys després (44!) encara hi hagi qui venera un dictador (i qui ahir acusava de dictadors els qui han permès l’exhumació del cadàver). El que va passar ahir, deia, va ser un espectacle. Un gran espectacle en plena campanya electoral i que, lluny de provocar-me cap alegria, em va deixar entre indiferent (se me’n fum, què en facin amb el cadàver d’aquest home) i amoïnat (ens hauria de preocupar molt més el franquisme que no pas Franco). Amoïnat perquè aquest capítol l’hauríem d’haver tancat amb molt més consens (i no em sembla que el problema fonamental que ho impedeix sigui només que estiguem en plena campanya electoral), i també perquè hi ha qui encara en defensa el llegat i fins i tot el mètode. Però vaja, vist com van les coses, no em sembla pas que els descobreixi res de nou.