L’evolució d’en Jeno

Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és el doctor en història i prestigiós historiador de l’art que tots coneixem. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi... Va ser un fugaç professor meu a l’atabalada Universitat de Barcelona del final del franquisme. Un dia, passats els anys, ens vam retrobar. No em recordava, és clar. Hem sostingut des de llavors una petita amistat. Em té informat del que fa, ens comentem coses. Ara ha publicat La campana de vidre a 62. “També escrius novel·les, Francesc?” “Un paisatge amb figures.” La “figura” principal és en Jeno. El “paisatge”, la Barcelona i la Catalunya, amb extensions a Espanya, des dels anys quaranta fins ara mateix. En Jeno és un fatxa. Potser la paraula és excessiva. Fontbona no la utilitza mai, i és que no se li adapta ben bé. És, això sí, un castellanista de pedra picada, d’aquells que es van pensar que amb Franco el català, llengua ordinària i residual, hauria quedat abolida per sempre. El seu pare, la família del qual fa algunes generacions que viu a Barcelona, és un “castellano viejo” perfectament adaptat a la situació de la postguerra. La seva mare és catalana de tota la vida. Però en Jeno no és un ruc, com Fontbona insisteix a dir. És primer un noi i després un home obert a totes les manifestacions artístiques i culturals. No se’n perd cap gràcies al seu oncle matern, que és un “noucentista”, i gràcies sobretot al propi Fontbona que va viure intensament aquells anys i pot portar en Jeno des del Liceu a totes les exposicions i fins i tot a les trèmules manifestacions de la lluita clandestina. Jeno és de mica en mica permeable a la “modernitat”, i fins i tot a l’esquerra. Al catalanisme, mai. El llibre és extens. Parava de tant en tant de llegir-lo per dir a Fontbona que estava impacient per veure on arribava l’evolució d’en Jeno Pabón Soler. Arriba on ha lògicament d’arribar. No els diré més. Llegeixin La campana de vidre, els ho recomano. Jo hi he disfrutat perquè vaig viure bona part d’aquells anys i perquè Fontbona aprofita avinenteses per comentar i sovint criticar algunes situacions i alguns personatges reals.

Vaig conèixer Jenos? Pel que fa a l’aversió al català i el catalanisme, una pila, també en els ambients d’esquerra. Alguns han fet l’evolució de Jeno. D’altres l’han rectificada. Hi ha molts models. A classe, a col·legi, vaig coincidir amb un noi que es deia Carreres i un altre que es deia Carreras. Sembla que hagués de ser al revés, però mentre que en Carreres, fill d’un alt funcionari, ens renyava perquè parlàvem en català, en Carreras era catalanista, fill de pare obrer. He perdut la pista d’en Carreres. Un Jeno? En Carreras, després de passar pel PSUC, és ara un actiu militant de Ciutadans. Hi ha tantes cròniques per escriure...