Ho tornaran a fer?

Mentre estaven en l’època de la bombolla immobiliària i enmig d’aquells anys de vaques grasses de l’“España va bien”, es va crear un clima tan pervers que va afectar fins i tot aquells que mai haurien de perdre el seny i sempre haurien de mantenir la prudència. En la llista d’afectats per aquesta bogeria col·lectiva hi ha molts banquers, especialment els responsables de les caixes. Els que coneixíem una mica l’ofici ens posàvem les mans al cap en veure amb quina imprudència es tractava el risc. Es van perdre totes les mesures de mínima cautela, arrossegats per la gran mentida que el preu dels immobles mai baixava i sempre pujava, com si això fos possible. No hi ha res que duri per sempre, res és infinit. Allà vam perdre el sentit del risc i, per tant, no importava valorar la capacitat de retorn que tenia el peticionari d’una hipoteca. És així com a persones amb nul·la capacitat econòmica se’ls oferia un habitatge, que mai havien somiat, i un finançament del cent per cent del preu, més un afegitó per a les despeses i perquè tingués diners disponibles. Oi que sembla impossible? Doncs això passava realment així. I, és clar, la catàstrofe l’hem patit tots prou, i nosaltres n’hem pagat i en pagarem les conseqüències durant molts anys. Aquests que tan ràpidament compten les pèrdues que suposa una aturada de país d’un dia, seria bo que ens fessin els comptes del que ha suposat per a l’economia catalana la pèrdua de tot el sector de caixes, que gestionaven més de la meitat del negoci bancari català. Potser entendríem moltes coses, fins i tot que tota aquesta destrossa hagi passat sense assenyalar-ne els responsables. També és cert que, com passa sempre, uns pocs se n’han aprofitat molt, de totes aquestes fallides. No tothom hi ha perdut. També seria bo que algú estudiés les diverses fórmules d’ajuts a les entitats en fallida i ens expliqués com pot ser que, d’un grup de caixes fallides, en sortís un banc sanejat per l’Estat, que vol dir per tots nosaltres, i amb seu a Madrid (Bankia), i la resta hi hàgim perdut bous i esquelles. Això deu tenir una estratègia política i, si no, ens ho haurien d’explicar.

I quan encara no hem tingut temps de refer-nos-en del tot, tots els indicadors més solvents i totes les institucions més prestigioses ja ens avisen que s’acosta una nova tempesta. Potser no serà una llevantada tan destructiva com la que hem vist aquesta setmana passada, però avui ningú amb seny en pot preveure la intensitat. Hem de tenir en compte que en certs aspectes ens podria agafar amb moltes més debilitats de les que teníem el 2008 i en altres aspectes, amb moltes menys. Però si ens fixem en dues dades importantíssimes en temps de crisi com són l’endeutament i el dèficit, veurem com la capacitat de resposta està molt més afeblida. El nivell d’endeutament espanyol i el dèficit són tan preocupants que ja posen nerviosos fins i tot els responsables de la UE.

La setmana passada, la ministra d’Economia en funcions, Nadia Calviño, va rebre una carta del comissari europeu d’Afers Econòmics, Pierre Moscovici, en què l’advertia que en l’esborrany de pressupostos presentat hi ha un risc de desviació del dèficit per al 2019 i el 2020 i l’instava a tornar a enviar uns comptes amb uns ajustaments de 6.600 milions d’euros. Això vol dir que si realment es compleix el que els homes del temps de l’economia prediuen, haurem d’afrontar la galerna fent retallades.

El sector bancari estarà més sanejat –només faltaria que no fos així tenint en compte els diners que ens ha costat a tots!–, però no es pensin... És cert que aquest llarg període, mai vist, d’interessos tan baixos i negatius, no és el millor hàbitat per a les entitats financeres i això podria passar factura a més d’una i forçar noves fusions, la qual cosa no és bona notícia, perquè, en cada fusió, ells hi guanyen eficiència, però nosaltres hi perdem moltes altres coses; la principal, la competència. El Banc d’Espanya i el regulador del BCE s’han posat nerviosos i els han estirat les orelles perquè tornaven a les imprudències. Els han recordat que no es poden fer hipoteques a interès fix a 20 o 30 anys amb aquest tipus d’interès tan baix i els ha dit que aquesta estratègia és “suïcida”. Més clar, impossible. Sortosament, ara el control de la banca el té el MUS (Mecanisme Únic de Supervisió), un organisme comunitari sense interferències dels governs.