Les Fires amargues

Les forces de l’ordre públic digueren que no el podien garantir. Una certesa estranya, perquè si s’exerceix aquesta feina quan tot està tranquil, també sembla que han de fer-ho quan hi ha possibilitats de resposta. No és aquesta la seva missió? No el poden garantir? Solució salomònica de l’Ajuntament: anul·lem els concerts de la Copa, cancel·lem les barraques, engeguem els col·lectius, les nits de xocolata, els concursos d’arrossos, etc. Ostres! Que en són de fàcils –i frustrants– resolucions que ho engeguen tot a dida!

Hi ha manifestacions davant l’oficina del subdelegat del “Gobierno de España”. Dit i fet. Ara –en plenes Fires– reasfalten el tram de la Gran Via que hi passa arran, i no podran fer-les! Gran idea! Només aquest tram de carrer. La resta no importa! Pilons oberts, pilons tancats, desviaments, mil voltes per anar amb un vehicle d’un lloc a l’altre. Mentrestant, atrapen un ciutadà amb una galleda d’aigua apagant el foc: emmanillat i arrestat durant quatre hores. Ordre públic.

Comencen les Fires sense correfoc. S’anul·len un piló d’actes. Es mantenen els institucionals, però amb poca assistència de patums. Tot s’esquerda: programen un recital a La Planeta amb el dramaturg Josep Maria Uyà, i cal suspendre’l per la seva sobtada mort! L’endemà hi ha l’homenatge a Cristina Cervià, l’entranyable gran actriu que va morir el passat mes de març. No podrem sentir la seva rialla sonora. Els amics s’hi bolquen. Però ella no hi és!

S’eliminen les parades davant dels jutjats; també les del darrere; les parades de llibres de la plaça Independència, fora..., fora, creant un gran buit. Es treuen contenidors. Les escombraries van per terra. Tot fet un fàstic.

Els visitants han de deixar l’autocar a Fontajau. Ara tothom ja ho coneix, i la resposta és: no vindrem a Girona amb gent d’una certa edat. No els podem obligar a caminar dos quilòmetres. Els restaurants es queixen. Poca gent. L’Ajuntament ha perdut un plet, i ara no hi ha aparcaments a prop de l’Auditori de la Devesa. Els del passeig també estan estranyament vetats. Has d’apropar-te i a peu, mal et pesi!

La fira comercial està farcida d’empreses amb ganes de vendre, però hi ha poc públic. La concurrència és minsa en moltes hores.

I plana per damunt d’aquest univers firal el record i el pes dels arrestats, empresonats i sentenciats. Persones volgudes, cabals, i que estan privades de llibertat. Un sentiment de rebel·lia ha ocupat molts pensaments. Però perquè són festes, hi havia la temptació d’evitar-los, feien nosa...! Parafrasejant Salvat-Papasseit, diríem: “Posats a taula, hem oblidat els presos –i tan presos com estem– i a l’hora de les postres Sant Narcís ens ha mirat un moment, i després de mirar-nos, ha arrencat a plorar!”

Unes Fires amargues. Avui s’acaben, per sort.