Jo a la teva edat...

Jo a la teva edat... I la frase se sol complementar amb un alliçonament dirigit a un jove que, per definició, ja considerem apàtic, acomodat, mimat i poc avesat a l’esforç. Ho hem fet un milió de vegades i sempre amb un cert to de superioritat o bé amb condescendència. I ens costa un món posar-nos en la pell d’una generació que té les seves pròpies dificultats, les que els ha tocat viure en un temps també complicat: precarietat laboral, problemes d’accés a l’habitatge, estudis universitaris a preu d’or, necessitat d’emigrar a l’estranger per tenir una oportunitat... en definitiva, un futur incert. No han hagut d’afrontar cap guerra, ni treballen des dels 14 anys, ni són pares des dels 20... La seva vida és radicalment diferent de la dels joves de fa 20, 30 o 40 anys. Però aquests dies ens estan demostrant que no són apàtics, acomodats, mimats ni poc avesats a l’esforç. Sinó un generació implicada socialment i políticament i que es planta contra les injustícies. S’han sentit plenament interpel·lats per la ignominiosa sentència del Suprem. S’han convertit en punta de llança del moviment de protesta. Són els que encara mantenen l’alè rebel contra l’abús i la repressió de l’Estat. S’han fet seus els carrers perquè diuen que no poden tolerar que s’imposin 100 anys de presó per exercir el dret de vot. Ho volen paralitzar tot i tenen fe i confiança. Són, com s’han autoanomenat, la generació del 14 d’octubre.