El garrofer

Em permetran que els retorni a l’hospital de Mataró on vaig fer estada uns dies. Seré breu. En principi, els pacients no poden sortir de l’establiment. Alguns contravenen la restricció. Parlo dels que es troben bé o raonablement bé i es poden valdre per ells mateixos. No van gaire lluny. La sortida es limita a l’extensa esplanada pavimentada que hi ha davant l’entrada. Com que s’han vestit amb la roba que duien quan van ingressar no és possible, si no és que fan mala cara, de distingir-los dels visitants. Caminen, prenen el sol, miren el paisatge, s’asseuen en els bancs que hi ha... Alguns fumen, tot i els avisos i els senyals enormes pintats a terra que restringeixen l’activitat. Com que es dona per fet que tant els malalts com els visitants en faran cas i per aquest motiu no hi ha cendrers, l’entrada de l’hospital deu ser el lloc del terme municipal on hi ha més burilles a terra. Jo vaig sortir algunes vegades. L’hospital de Mataró es troba en una situació elevada, cap a la mitja muntanya. Assegut en un banc, vaig fer contemplació del paisatge, amb el mar brillant al fons. Tot d’una, l’airet em va conduir una olor al nas. La vaig tenir aviat identificada: era de garrofer. Feia anys que no en sentia el perfum. A banda de mi i quatre provectes, hi ha entre els joves i jovenassos gaire gent que pugui recordar l’olor entre dolça i seca dels garrofers? Aquests arbres van ser suprimits quan els cavalls, principals consumidors dels seus fruits, van ser substituïts per la tracció que s’alimenta de gasolina. Una mica més avall de l’hospital hi ha una gasolinera. Una mica més amunt, on jo em trobava, han persistit uns garrofers. No els vaig veure, no em vaig atrevir a fer una excursioneta per localitzar-los. En el meu estat, potser hauria estat massa. Tinc un vague record de l’arbre. No era gaire bonic. Si hagués presentat bona fesomia hauria decorat jardins. La tala va ser gairebé total.

Quan no hi havia l’hospital i la carretera que hi condueix era un camí de muntanya que gairebé arrencava del nucli urbà, havia vingut aquí d’excursió. Ens hi portaven els capellans el dijous llarder, i algun cop el pare, amb els germans. Era tota una ascensió. Encara ho és, a peu, només que ara s’ha de resseguir l’asfalt de la pobladíssima Via Europa, el complex comercial del Mataró Parc... Els cotxes van i venen. Llavors m’impregnava tot el camí de l’olor dels garrofers i d’altres espècies botàniques. El cavall d’un pagès menjava amb un sac lligat al coll.

Els constructors de l’hospital van tenir una inspiració poètica: van poblar de plantes remeieres i oloroses les cobertes horitzontals de l’edifici. Els ingressats les contemplen darrere les finestres hermètiques. No n’arriba cap perfum. Tampoc tenen utilitat. Tot és farmacopea. Entro, que toca injecció.