LA GALERIA
Sorts, dissorts i urnes
Les promeses polítiques, ara, són com fer plans de vida de milionari quan el teu compte està embargat
Ja no és cap novetat que les necessitats de les comarques gironines siguin segon plat en unes eleccions a la demarcació. La cosa ha anat de baixa i ja va quedar plenament palès en les estatals del 28 d’abril passat, en què l’accent gironí de la campanya va ser ínfim. De tant en tant es feia un esforç per fer entrar, a força de calçador, alguna proposta relacionada amb el territori, que quedava totalment diluïda enmig del missatge principal: la relació entre Catalunya i Espanya. Però en aquesta campanya que acabem de tancar la presència del missatge gironí ha estat encara menor, si era possible. No es pot dir inexistent, però s’hi acosta. Val a dir que la situació és complexa i és tal l’embolic per a la governabilitat de l’Estat que fer promeses d’infraestructures, de mesures socials o econòmiques és com fer plans de vida de milionari quan el teu compte bancari està embargat. Quan no està clar ni que es pugui formar un govern estable ni que la legislatura transcorri amb normalitat, ja em diran què en traiem, de compromisos com ara desdoblar l’N-II o fer l’Arxiu Provincial o tirar endavant el baixador del TAV. Que, de fet, quan la situació política no era tan embrollada, tampoc en trèiem gaire res.
La campanya que acabem de tancar, a nivell gironí, ha estat grisa i poc motivadora. A nivell català i estatal, en molts casos, de vergonya aliena. L’única sort és que només hagi durat una setmana i que ens hàgim estalviat veure banderoles i cartells d’uns i altres ocupant tots els racons de la via pública. El que no ens hem pogut treure de sobre és l’atac constant al nostre país; les amenaces d’intervenció de l’autogovern i, fins i tot, d’il·legalització de partits; les promeses de mà de ferro per posar-nos a rega –en això sí que hi ha compromisos polítics– i un llarg etcètera de mesures catalanòfobes. Serà de les poques coses en què coincideixen bona part dels partits espanyols. Però ells tampoc saben anar a l’una i s’han embrancat en una mena de competició per veure qui és més anticatalà. Llastimós.
Davant de tot això, poques ganes li deuen quedar, a vostè, d’anar a votar demà. I és del tot comprensible. Però ara més que mai ens hem de treure la mandra i l’emprenyament de sobre. Perquè aquestes són les úniques urnes que, de moment, ens posen al davant. I, malgrat que no siguin les que realment desitgem, una vegada i una altra els hem de demostrar que l’independentisme continua fort i determinat.