El dimoni falangista se’ls escapa

De tant a por ellos contra Catalunya, de tant cridar per la unitat d’Espanya, de tant enrabiar-se contra les escoles i TV3, de tanta bicolor als balcons, de tant i tan ràpid blanquejar la ultradreta... El dimoni falangista se’ls ha escapat del flascó on el tenien guardat i conservat. A Vox, el partit emergent en aquestes eleccions, el reconeix instintivament l’Espanya de sempre. Perquè són el de sempre. És a dir, la versió espanyola del feixisme, adaptada i pensada des d’aquell nacionalisme els anys trenta. Una ideologia que ha amarat la societat espanyola durant prop d’un segle i que ha arribat fins als nostres dies perfectament viva, amb gran eficàcia electoral i sense que l’hagi combatut ningú.

El falangisme, a diferència del nazisme alemany o el feixisme italià, és d’arrel cristiana i aquesta és la seva concepció de la família i, especialment, dels papers de l’home i la dona a l’interior de la unitat domèstica. Vox és ben bé això. Aquesta connexió amb la tradició cristiana, espiritual i social, fa que el falangisme (i el neofalangisme voxista) sigui verbalment antimaterialista i, per tant, anticomunista. Déu i el que Déu mana. D’aquí la fòbia contra Podem, a qui identifiquen amb els rojos de la Guerra Civil, i, amb menys agressivitat però la mateixa animadversió, el PSOE.

Igual que els nazis i els feixistes, els falangistes eren/són totalitaris i exhibeixen les armes i la violència. Però els italians i els alemanys eren fills de nacions d’unificació recent, amb un projecte d’expansió imperial cap al futur. Per contra, els falangistes naixien en un vell estat d’Europa, amb l’imperi desmuntat i una unitat precària, sempre amb els fusells apuntant contra Catalunya i el País Basc. D’aquí la “unidad de destino en lo universal” de José Antonio Primo de Rivera. Els lectors de més edat ho captaran perfectament: és Falange, qui torna. I José Antonio encara és al Valle de los Caídos.