A la recerca

Fa unes set­ma­nes vaig rebre a casa Els anys, la nar­ració memo­rialística d’Annie Ernaux que ha publi­cat en català Angle Edi­to­rial. En Sergi Mas­fer­rer, que havia estat el rela­ci­ons públi­ques de Qua­derns Crema, que des de lla­vors em coneix els gus­tos i que ara, tre­ba­llant per lliure, ha estat l’artífex de la recepció del lli­bre, m’insis­tia: “Que no tens res a dir-ne? Que no et fa reac­ci­o­nar?” Li vaig expli­car que els de casa m’havien pas­sat al davant en la lec­tura i que em tro­bava fent cua. Final­ment l’he ini­ci­ada. I quan era cap a la mei­tat sense saber què admi­rar més, si el text bri­llant d’Ernaux o la tra­ducció que n’ha fet Valèria Gai­llard, truca el trans­por­tista a la porta de part de l’edi­to­rial Pòrtic i em ser­veix tres volums d’A la recerca del temps per­dut, de Mar­cel Proust, traduïts també per la Valèria. Li puc dir “la Valèria” perquè vam tre­ba­llar junts molts anys a la redacció d’El Punt, ella a la secció de cul­tura. Era, és, una dona alta, de nas fort i recte, atrac­tiva, molt prima. Tan prima que de vega­des un cert excés ha arri­bat a fer una mica d’angúnia. Camina com si no toqués a terra i parla amb veu baixa. La for­mació és de dalt a baix fran­cesa. En rea­li­tat ens vèiem poc: ella tenia el lloc de feina a la redacció cen­tral de Girona men­tre que jo em movia pri­mer per la del Maresme i més tard per la de Bar­ce­lona. Quan pujava a Girona sem­pre pen­sava que m’hau­ria agra­dat par­lar-hi exten­sa­ment, inqui­rir-li sobre els seus orígens i la tra­jectòria vital. La seva reserva i la meva acti­tud pàmfila davant les dones enigmàtiques em van retreure.

Tres volums de la Recerca. Pel cantó de Swann, A l’ombra de les noies en flor i El cos­tat de Guer­man­tes. No soc prou proustià per rein­ci­dir en una lec­tura que ja vaig empren­dre de jove, però estic segur que la feina de la Valèria ha de ser excel·lent, super­la­tiva. El pri­mer volum ja havia sor­tit fa uns anys. El vaig lle­gir a tros­sos inten­ci­o­nats. Li vaig dir a la Valèria que mai abans no havia vist amb tanta clare­dat, ni en català ni es cas­tellà, el cèlebre epi­sodi de la mag­da­lena que ho des­en­ca­dena tot. Ara no ho recordo però diria que la Valèria, fidel a l’ori­gi­nal, can­via mag­da­lena per un altre dolç, més francès. En Sal­va­dor Milà, el més proustià dels meus amics, té motius d’ale­gria.

En mig, he lle­git un text de Pla que parla de Proust. Hi diu que ell és prou vell per haver assis­tit a la publi­cació de l’obra, quan va tenir lloc. Deia també que Quim Bor­ra­lle­ras, l’ànima de la tertúlia de l’Ate­neu Bar­ce­lonès, va ser el pri­mer a Cata­lu­nya a lle­gir l’autor i a fer-se’n devot. Lec­tura en francès, natu­ral­ment. L’Ate­neu va ser afran­ce­sat d’ori­gen. La bibli­o­teca ho delata. Què se n’ha fet del francès? Hi ha hagut bones tra­duc­ci­ons. Sort en tenim també de les llu­mi­no­ses de la Valèria.