Agressió d’un ciclista

En els diaris, hi podem trobar moltes històries que són notícies. I sovint a les planes d’opinió s’utilitzen aquests fets per elevar-los a categoria. Els que tenen la paciència de llegir els articles que publico periòdicament a aquestes planes saben que mai parlo en primera persona. Però avui sí que ho faré.

Començaré per justificar-me. Soc un usuari habitual del transport públic. Més per comoditat que per convicció. Crec que és una solució per minimitzar els col·lapses, optimitzar els recursos i reduir la contaminació, però sobretot és una manera d’arribar als llocs a temps (fins i tot, de vegades, còmodament) amb un cost raonable. Però com que la xarxa de transport públic no arriba a tota arreu ni es té unes freqüències o servei a determinades hores, també he de confessar que faig servir el meu cotxe particular.

Els que utilitzin el cotxe diàriament o de forma esporàdica coincidiran amb mi en el fet que cada vegada hi ha més entrebancs per circular per moltes de les nostres ciutats. Una part de culpa la té el fet que la necessària proliferació de quilòmetres de carrils bici s’ha fet més d’acord amb les urgències dels polítics de torn per inaugurar-los que amb una planificació de l’espai que han de compartir tots els vehicles que es desplacen pel carrer. I ja no diguem els que van a peu.

El fet que els explicaré no té prou entitat per aparèixer enlloc com a notícia, però va més enllà de l’anècdota. La setmana passada estava circulant per Barcelona en cotxe i vaig haver de fer un gir per canviar de direcció, tot travessant un carril reservat a les bicicletes. Després de comprovar que no venia ningú vaig iniciar la maniobra però em vaig haver d’aturar per deixar passar uns vianants que creuaven davant meu. Mentre estava aturat, el meu cotxe va quedar envaint una part d’un carril bici. Pel retrovisor vaig veure que s’acostava un home en bicicleta circulant per la vorera i que es dirigia cap a mi. Després de comprovar, suposo que amb indignació, que jo impedia circular amb comoditat pel carril que li estava destinat –però que cal recordar que havia decidit no utilitzar– va decidir incorporar-s’hi fins a acabar provocant un xoc de la roda de la bicicleta contra el meu cotxe per demostrar-me que li estava barrant el pas. L’única alternativa que tenia per deixar-li via lliure era avançar, però resultava evident que no podia fer-ho si no volia atropellar els nens que a aquella hora entraven a l’escola i que creuaven davant meu. No resignat, el colèric ciclista es va posar a picar repetidament amb el palmell de la mà i amb violència la carrosseria del cotxe. Reconec que en aquell moment el meu primer impuls va ser baixar i encarar-me a l’agressor, però quan anava a fer-ho vaig veure que un nen (potser el seu fill?) anava darrere d’ell també en bicicleta. Vaig esperar que es posés vermell el semàfor de vianants i vaig seguir el meu camí.

Evidentment el xoc va ser simbòlic i no va produir cap conseqüència. Va saltar una mica de pintura, però la mateixa normativa que és tan estricta en el model de regulació per al trànsit de vehicles de motor no preveu com solucionar-ho, ja que no obliga el ciclista a identificar-se amb una matrícula ni a pagar una assegurança pels desperfectes que pugui provocar. Ni tan sols li demana una llicència per conduir, tot i que hauria de demostrar que coneix les normes bàsiques per fer-ho i està en les condicions mínimes per no generar un incident.

Però el debat normatiu no és el més substancial. Què porta qualsevol a generar un conflicte? No tinc una resposta prou general a la pregunta, però en el cas del ciclista que es va llançar contra mi tinc la convicció que ho va fer convençut de la seva superioritat moral i com un acte d’heroisme per la seva causa. La insistència d’alguns missatges ha convertit els conductors de cotxes en una amenaça per a la salut i la sostenibilitat. Al ciclista que em va envestir, no li calien altres motius perquè ell se sentia el representant del bé i jo era l’encarnació del mal. I ben mirat té tot el sentit si ens creiem acríticament tots els anuncis apocalíptics que ens fan.

El dia d’aquest desagradable incident no vaig baixar del cotxe i vaig seguir el meu camí, però no em puc treure del cap què en devia pensar, de tot plegat, aquell nen que ens mirava als dos sense obrir boca però sense deixar escapar cap detall.