Gradació del fred

És mig novem­bre, i ha arri­bat el fred. Hi ha dies de gener que no en fa tant. Ja remetrà. La veri­tat és que a la zona marítima on visc, el fred, al con­trari de la calor, és benigne. Diem fred perquè no tenim cap altra paraula. Si, segons diuen, els esqui­mals dis­po­sen d’un munt de mati­sos per dir blanc perquè no és igual el blanc d’allà lluny que el d’aquí a prop i el del matí és dife­rent del de la tarda, el fred també hau­ria de tenir gra­da­ci­ons ver­bals. No és el mateix el fred de Lleida que el fred del Maresme, per no par­lar dels països del nord. Som un pro­ducte dels romans impe­ri­als. Com que ana­ven tot el dia amb sandàlies, fal­di­lles i túniques, ens van trans­me­tre una única expressió per dir fred perquè el nota­ven de manera excep­ci­o­nal uns dies a l’any. Al dic­ci­o­nari tro­baríem parau­les que inten­si­fi­quen el fred, però sem­pre que­den massa literàries. Al Maresme no ens calen.

Em ve a la memòria el fred atroç que vaig patir el febrer del 2003 al Que­bec. Artur Mas, que es volia pro­mo­ci­o­nar com a suc­ces­sor de Jordi Pujol, va fer un viatge al país francòfon que mani­festa inco­mo­di­tat de pertànyer al Canadà. El van acom­pa­nyar asses­sors, agents econòmics, i també cui­ners que havien de mos­trar als que­be­que­sos la riquesa de la nova cuina cata­lana, Santi San­ta­ma­ria entre ells. Jo hi era, amb una pila de peri­o­dis­tes més. A Mont-real hi havia con­vo­cada una mani­fes­tació contrària a la guerra de l’Iraq que en aquell moment patro­ci­na­ven els pre­si­dents Bush, Blair i Aznar. Els expe­di­ci­o­na­ris cata­lans ens hi vam unir. Formàvem una bona colla. Els asses­sors de Mas van treure dues ban­de­res cata­la­nes. Feia un fred que pelava. Vint-i-dos sota zero, ens van infor­mar. Els car­rers esta­ven entre nevats i glaçats. Vaig entrar a una botiga a com­prar-me una gorra que em cobrís. El tràmit va ser lent. Quan vaig sor­tir, no vaig loca­lit­zar els com­panys. Comp­tant que havien avançat amb la mani­fes­tació, vaig anar enda­vant. No hi eren. Tam­poc més enrere. Vaig fer el recor­re­gut dues vega­des. Vaig escol­tar el míting final. Les ulle­res se’m glaçaven. Les gal­tes se m’encar­ca­ra­ven. Els peus eren de cartró. Vaig deci­dir tor­nar a l’hotel. Recordo el por­tal d’una casa on em vaig dir: demà et tro­ba­ran aquí cadàver. A l’habi­tació em vaig mirar al mirall. Omar Sha­rif, a Doc­tor Zhi­vago, estava menys morat després de tra­ves­sar a peu la Rússia nevada. Quan em vaig haver refet vaig bai­xar. Els vaig tro­bar tots en una sala cal­de­jada. No havien seguit pas la mani­fes­tació. Amb l’acte de presència momentània havien que­dat en paus. Vaig ser vic­to­re­jat com un heroi. La cònsol espa­nyola va excla­mar: “¡Y con un abri­guito de noche fresca de verano!” Per dins anava més pro­te­git, però era l’abri­guito que usem a marina els súbdits de Roma.