Gradació del fred

És mig novembre, i ha arribat el fred. Hi ha dies de gener que no en fa tant. Ja remetrà. La veritat és que a la zona marítima on visc, el fred, al contrari de la calor, és benigne. Diem fred perquè no tenim cap altra paraula. Si, segons diuen, els esquimals disposen d’un munt de matisos per dir blanc perquè no és igual el blanc d’allà lluny que el d’aquí a prop i el del matí és diferent del de la tarda, el fred també hauria de tenir gradacions verbals. No és el mateix el fred de Lleida que el fred del Maresme, per no parlar dels països del nord. Som un producte dels romans imperials. Com que anaven tot el dia amb sandàlies, faldilles i túniques, ens van transmetre una única expressió per dir fred perquè el notaven de manera excepcional uns dies a l’any. Al diccionari trobaríem paraules que intensifiquen el fred, però sempre queden massa literàries. Al Maresme no ens calen.

Em ve a la memòria el fred atroç que vaig patir el febrer del 2003 al Quebec. Artur Mas, que es volia promocionar com a successor de Jordi Pujol, va fer un viatge al país francòfon que manifesta incomoditat de pertànyer al Canadà. El van acompanyar assessors, agents econòmics, i també cuiners que havien de mostrar als quebequesos la riquesa de la nova cuina catalana, Santi Santamaria entre ells. Jo hi era, amb una pila de periodistes més. A Mont-real hi havia convocada una manifestació contrària a la guerra de l’Iraq que en aquell moment patrocinaven els presidents Bush, Blair i Aznar. Els expedicionaris catalans ens hi vam unir. Formàvem una bona colla. Els assessors de Mas van treure dues banderes catalanes. Feia un fred que pelava. Vint-i-dos sota zero, ens van informar. Els carrers estaven entre nevats i glaçats. Vaig entrar a una botiga a comprar-me una gorra que em cobrís. El tràmit va ser lent. Quan vaig sortir, no vaig localitzar els companys. Comptant que havien avançat amb la manifestació, vaig anar endavant. No hi eren. Tampoc més enrere. Vaig fer el recorregut dues vegades. Vaig escoltar el míting final. Les ulleres se’m glaçaven. Les galtes se m’encarcaraven. Els peus eren de cartró. Vaig decidir tornar a l’hotel. Recordo el portal d’una casa on em vaig dir: demà et trobaran aquí cadàver. A l’habitació em vaig mirar al mirall. Omar Sharif, a Doctor Zhivago, estava menys morat després de travessar a peu la Rússia nevada. Quan em vaig haver refet vaig baixar. Els vaig trobar tots en una sala caldejada. No havien seguit pas la manifestació. Amb l’acte de presència momentània havien quedat en paus. Vaig ser victorejat com un heroi. La cònsol espanyola va exclamar: “¡Y con un abriguito de noche fresca de verano!” Per dins anava més protegit, però era l’abriguito que usem a marina els súbdits de Roma.