El món del paper

No és cap novetat per a molta gent que el suport de paper per llegir s’acaba. Els primers que ho saben són els editors de diaris i llibres. Fins i tot ha tancat El Círculo de Lectores, que va apropar la lectura a les llars durant tants anys. Quanta gent no hauria llegit tants llibres si no hagués estat per ells. Amb el seu servei a domicili van revolucionar la venda de literatura i música. Les editorials més importants els van cedir les seves obres així com les discogràfiques. És del tot normal davant les noves eines. Jo, pels anys i l’educació rebuda, soc d’aquells a qui encara els agrada fullejar els diaris. Quan vaig a prendre un cafè, el primer que miro és si hi ha algun diari lliure. Afortunadament, la majoria de bars, cafeteries i restaurants encara resisteixen i disposen d’un o més periòdics per als clients. Les notícies per a mi no tenen gaire interès perquè es limiten a publicar el que ja se sabia el dia abans. Acostumo a llegir els titulars, el primer paràgraf de la majoria d’articles d’opinió i sencers els que signen Quim Monzó, Josep Maria Espinàs, o algú que no consideri la política com l’únic tema del qual val la pena escriure. També faig des de fa anys els encreuats de La Vanguardia com una particular lluita contra l’Alzheimer. Hi ha qui encara no ha comprès que la presència de diaris en els llocs públics és una deferència del propietari vers els clients més que no pas un dret. Quan faig els encreuats acostumo a agafar només la pàgina on són per si algú vol llegir. Soc l’únic que ho fa. Hi ha gent que pot mantenir una llarga conversa amb algú altre mentre manté el diari obert davant seu sense fer-ne ús. O que remenen i naveguen pel mòbil l’estona que calgui mentre tenen la premsa al davant. També n’he vist que en els llocs on hi ha més d’un diari, els acaparen tots i els amaguen sota el que llegeixen, no fos cas que els llegís algú altre abans que ells. El cas més extrem el vaig viure en un cafè de Sant Joan de les Abadesses. Un home de prop de quaranta anys, foraster i acompanyat de la seva parella i fills petits, s’enduia un diari. Li vaig dir que si estava tan necessitat li podia facilitar els diners perquè se’l comprés. La seva reacció va ser tractar-me com un impertinent mal educat de manera agressiva. La seva dona es va limitar a dir-li: Au va, deixa-ho estar que t’han ben arreplegat. Sempre hi ha qui fa una interpretació molt personal del que significa llibertat d’expressió o d’informar-se, que ve a ser el mateix.