Neoautoritarismes

Arran d’unes declaracions fetes a la premsa italiana, dos escriptors catalans en llengua castellana (Cercas, Mendoza) han aixecat una considerable polseguera, almenys dins el nostre panorama periodístic i literari. Ambdós venien a dir que el fenomen Vox –que ara ha entrat amb molta empenta al Congrés, amb cinquanta-dos diputats, convertint-se en tercera força– no cau dins dels paràmetres del feixisme i que es tracta o bé d’una forma “d’extremisme modern” o bé d’una matraca política com la dels dretans populistes que han proliferat arreu del món aquests últims anys, des de Trump a Salvini, Erdogan, Bolsonaro o Le Pen.

Està molt bé usar acuradament les paraules i activar la capacitat de matisar i distingir. És veritat que el feixisme és un fenomen modern, que comença a posar-se en marxa durant els anys vint del passat segle, arran d’un desencís envers les possibilitats de les democràcies liberals, la crisi econòmica de 1929 i l’amenaça que suposava el comunisme per a la petita burgesia. El feixisme tenia llavors trets que ara no té, certament; tampoc el socialisme de fa cent anys era com el d’ara, ni el conservadorisme, ni el feminisme, que tot just començava a formular-se. Totes les idees polítiques fan la seva evolució, i s’adapten a les demandes i possibilitats –a les complexitats innumerables– del nostre present. Tanmateix, això no treu que continuem parlant de socialisme, o de dretes, centre, o fins i tot de comunisme, que alguns nostàlgics encara s’atreveixen a reivindicar com a viable opció de futur.

Davant de l’independentisme català democràtic i pacífic, han estat molts el que s’hi han referit com a “separatisme colpista”, fins i tot “violent”, amb una grandiloqüència que s’apaivaga automàticament davant d’aquesta forma de dreta extrema. Cercas excusa Abascal a les entrevistes, però demana als seus articles que Torra sigui tancat en un manicomi. Per què? Tots els matisos que venen de gust aplicar al populisme de dretes –que és netament intransigent, perdonavides, supremacista i masclista– mai no treuen el cap quan del que es tracta és d’analitzar, per exemple, el sobiranisme català.

S’està més disposat a l’empatia amb qui mostra intransigència des de l’espanyolisme que amb qui demana sobiranisme democràtic des del republicanisme catalanista. No és això una forma de pensament autoritari? Com a mínim és una mostra de beneitura, de falta d’equanimitat impròpia d’algú que vulgui encara treure el cap disfressat d’intel·lectual. I alhora és evident que aquests nois de Vox no són com els fatxes dels anys trenta. Perquè són, en certa manera, pitjors. I ho són perquè un feixista d’abans –fet i fet un romàntic esgarriat– no sabia a què jugava, ignorava fins a on podien portar les seves paraules, no tenia cap mena d’experiència en el que es pot activar des de certs discursos plens de mala fe. És ara que sabem de què estem parlant quan parlem d’un discurs antiimigració; sabem el que això implica; com que es faci tota una campanya política basada en la voluntat d’empresonar qui no pensa com tu, que pot ser fins i tot un líder polític amb milions de vots a darrere.

Certes posicions tenen ara un ressò molt més negre que fa cent anys; fa un segle hi podia haver encara una certa ingenuïtat, ara mateix és insostenible. Tots sabem a on porten certes declaracions, i què poden arribar a desencadenar en violència contra determinades minories a les quals sempre ve de gust de culpar de qualsevol cosa.

La desaparició de la classe mitjana com a gran gruix hegemònic que definia les virtuts públiques i donava homogeneïtat i embranzida a la democràcia ha provocat aquesta revolta dels insatisfets, d’unes perifèries a qui el sistema econòmic no ha pogut integrar i que culturalment se senten insegures i malmenades, estigmatitzades, sovint, sigui davant de l’immigrant que ve de fora com del català que, estant a dins, tampoc no assegura tot el reconeixement i l’harmonia social desitjada.

La societat es percep a si mateixa com a més dividida que mai, i això activa aquells mecanismes d’autodefensa ressentida, i de provatura d’unitat a la força, que al cap de carrer només fan que esperonar aquestes ideologies autoritàries. La dreta neofeixista no qüestiona la democràcia, és cert, però la usa per fer-ne un instrument pervers, de majories oprimint minories. Simplifica, divideix, manipula, enterboleix qualsevol forma de debat racional per fer-ho caure tot dins el pou de les emocions més primàries, sobretot la por i la vergonya. Aquesta dreta ha vingut per quedar-se una llarga temporada; val més que aprenguem a pensar-la i a tractar-la com mereix.