Posem-los a prova

Jo facilitaria la investidura de Pedro Sánchez. Si fos ERC i em trobés en la pell de Gabriel Rufián, vull dir. I si fos Carles Puigdemont cursaria ordres a Laura Borràs perquè no la impedís. En forma d’abstenció o en les mil formes que els polítics coneixen per tirar endavant i justificar les coses en principi desagradables. A veure què passa. “Amb aquest Pedro Sánchez no hi ha res a parlar”, van dir ERC i JxC durant la campanya electoral. Realment es feia difícil, per no dir impossible. I amb el Pedro Sánchez d’ara? Sembla un altre. S’ha ablanit, les seves invectives contra els independentistes i fins i tot contra la pròpia Catalunya en conjunt han perdut mordent... Se’m dirà que el Pedro Sánchez autèntic és el primer. No ho sé, posem-lo a prova. O potser sí que ho és, només que la necessitat de pactar amb Pablo Iglesias d’Unides Podem l’ha fet rectificar per força. Hi ha tantes coses, proferides en campanya electoral que més valdria oblidar... I ara parlo de tots els partits i els seus representants, inclosos els independentistes, és clar.

Posem a prova Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, dic. Què hi podem perdre? ERC té por que si ho fa en solitari i al marge de JxC pugui perdre la seva ambició: ser majoritària al Parlament i obtenir la presidència de la Generalitat. Té por que el votant que no pot veure Sánchez ni en pintura no entengui les subtileses a què de vegades la política, tan barroera, obliga, i dipositi la confiança en la CUP o en JxC. Amb la radicalitat de la CUP no cal comptar-hi, en aquesta maniobra. Però per què no amb JxC? El manteniment de la presidència de la Generalitat el paralitza? Però si tant JxC com ERC no paren d’exigir “diàleg”, “taula de diàleg”, “escenari de diàleg”... Pedro Sánchez, per inspiració d’Unides Podem, sembla que ara no rebutgi ni el diàleg ni el mobiliari on exercir-lo. Posem-lo a prova, hi insisteixo. A veure fins on arriba, què diu, què ofereix... Alguns llegeixen el document que Sánchez i Iglesias van signar en aquella tauleta situada en un racó davant la qual després els dos homes es van abraçar i hi troben poques concrecions i alguna reincidència negativa. Home, tampoc era qüestió de convocar el referèndum. La convocatòria del referèndum, si l’arribem a veure, suposo que se signarà en una taulassa després d’haver passat per moltes taules i tauletes. “Si l’arribem a veure.” Carles Mundó, exconseller processat, ha escrit un llibre que es diu El referèndum inevitable. Jo altres vegades he dit que tard o d’hora ho serà. Tard o d’hora, i amb voluntat i possibilitat de guanyar-lo.

L’alternativa, anar a unes altres eleccions i que guanyi la dreta, és més funesta. Sempre que no se sigui partidari del “com pitjor millor”. Aquí sí que no m’hi trobaran.