Tribuna
El balcó
Doctes senyors afirmen que els balcons dels ajuntaments han de ser neutrals. Que estaria bé que ho fossin sempre, però que com a mínim ho han de ser en període electoral. Ho poden dir en llatí vulgar o clàssic per mostrar com la humanitat, al llarg de la història, ha fet esforços enormes per acumular saviesa inútil, per delimitar la realitat amb paraules que ens allunyen de la veritat i de la vida; i per apropiar-se’n i servir-se’n. La neutralitat no existeix i un balcó té un significat fins i tot quan és buit. Ara mateix, per exemple, un balcó buit d’un ajuntament català significa que qui en té l’ús i el domini no recorda els presos polítics, que no els considera com a tals, que no en reivindica la llibertat. I si és en període electoral, també pot significar que s’ha resignat als requeriments de poders superiors. Ni els balcons ni els poders són neutres, mai ho han estat. Poden ser més o menys legítims en funció de la representativitat que els confereixen els mecanismes de la democràcia, no els de la llei. I és evident que a Catalunya no són els balcons sinó la Junta Electoral, la policia, la fiscalia o els jutges, els que tenen un greu problema de legitimitat. No només la meitat dels catalans –com a mínim– no els reconeixem, sinó que els sabem hostils. S’imposen pel pes de la llei, no pel pes de la democràcia. Pi i Margall situava tots els conflictes en la lluita entre el poder i la llibertat. El poder, deia, s’ha de destruir, però si això no és possible, s’ha de fragmentar i reduir a la mínima expressió. És per això que se’l van fer seu els republicans federals (més partidaris d’una federació de repúbliques que d’una república federal) i també els anarquistes. I també és per això que el seu discurs és tan actual. En aquells moments de brutal construcció del capitalisme, entenia que calia combatre els poders econòmics amb el mutualisme, el cooperativisme o l’ajuda mútua. I defensava la unió lliure i voluntària de comunes autònomes i sobiranes. Quan es parla de guanyar sobiranies, de construir la república des de baix, de bastir contrapoders és quasi inevitable pensar-hi. A Xile, a Bolívia, a Hondures, a l’Equador, al Kurdistan occidental, al Rif i a tants altres indrets del planeta, els conflictes entre el poder i la llibertat són presents amb més o menys crueltat i duresa. Nosaltres, que no només hem estat víctimes de la concentració de poder que exhibeix el règim que governa l’estat, sinó també dels poders que controlen els mitjans de comunicació majoritaris i dels poders econòmics d’aquestes terres i de les lògiques polítiques i econòmiques del club d’estats europeu, ho hauríem d’entendre perfectament. Tots ells, distants, forts i còmplices, són els adversaris de les llibertats i la justícia. Amos il·legítims dels balcons, els jutges, la premsa i les paraules.