Burriac

Una vegada em van pre­gun­tar quina era la meva mun­ta­nya pre­fe­rida i vaig res­pon­dre el Mont­seny. Ara, més modest i més de pro­xi­mi­tat, com marca la moda, diria Bur­riac. L’altre dia con­tem­plava Bur­riac des d’Argen­tona: pre­senta una gepa no visi­ble des de davant. On se situa el “davant” d’una mun­ta­nya? Cada poble que la veu pot recla­mar el seu davant. El de Bur­riac sem­pre serà per mi el que es veu des de l’estació del tren ano­me­nada Cabrera de Mar-Vilas­sar de Mar, imme­di­ata a Mataró. Quan em tras­lla­dava diària­ment a Bar­ce­lona, a l’arri­bar a aquesta parada dei­xava momentània­ment la lec­tura del diari per obser­var l’ele­vació que des d’aquest punt pre­senta l’aspecte d’un pit femení juve­nil. El cas­tell que la corona és el mugró. Bur­riac té cas­tell. La mun­ta­nya no és gaire alta, poc més de 400 metres, però és com­pleta. Una mun­ta­nya amb cas­tell és una mun­ta­nya amb per­so­na­li­tat defi­nida, no se li pot dema­nar res més. Els habi­tants del Maresme “cen­tral”, Mataró inclosa, quan venint de Bar­ce­lona, de Girona o de Gra­no­llers per les dife­rents auto­pis­tes divi­sem Bur­riac, diem “ja som a casa”. Això pot­ser no ho sabien.

La comarca del Maresme és la més “deses­truc­tu­rada” de Cata­lu­nya. S’ha dit sem­pre. Només reco­nei­xen la capi­ta­li­tat de Mataró els qua­tre o cinc pobles que l’envol­ten. De Premià en avall s’imposa la supe­ri­o­ri­tat de Bar­ce­lona, d’Arenys de Mar en amunt, la de Girona. S’han fet mol­tes con­jec­tu­res –no totes de pes demogràfic, algu­nes d’històriques i reli­gi­o­ses–, per expli­car la des­ban­dada. N’aporto una de nova: l’influx de les mun­ta­nyes “del davant”. Els de Premià, el Mas­nou, Tiana, Teià... no pugen mai a Bur­riac. Ho fan a Sant Mateu, mun­ta­nya de la Con­re­ria, la més ele­vada del Maresme. Des de Sant Mateu, Bur­riac es veu bai­xet. Un pit? Sí: d’home. Com volen que Mataró els impres­si­oni? Per l’altra banda, cap a ponent, els de Pineda, Cale­lla, Tor­dera, pugen al Mont­ne­gre, des d’on Bur­riac ni es veu ni s’intu­eix. Ara afi­gu­rin-se si han de veure o intuir Mataró, la ciu­tat que diu que els és capi­tal. No som d’aquí o d’allà, d’aquell poble o d’aque­lla ciu­tat, ni d’una admi­nis­tració comar­cal. Som de les mun­ta­nyes pròximes que hem pujat des de petits.

Tots els de Mataró, Argen­tona, Vilas­sar, Cabrera, Cabrils, Lla­va­ne­res, Sant Vicenç de Mon­talt hem pujat un moment o altre de la vida a Bur­riac, sense excepció. Som de Bur­riac. En Toni Sors, esca­la­dor català que va con­que­rir l’Eve­rest, era de Sant Vicenç de Mon­talt. No hau­ria com­ple­tat la gesta, ni l’hau­ria ini­ci­ada, sense ante­ri­ors excur­si­ons a Bur­riac.

Fa tants anys que no hi pujo... No sé si podria. L’últim tram, el del cas­tell, és for­tet. Des de Mataró no es veu la gepa, només el pit, però la gepa hi és.