Efecte Vallirana

No fa gaire els mit­jans s’han fet ressò de l’entrada en ser­vei de la famosa vari­ant de Valli­rana. En un ins­tant, només d’obrir al trànsit la nova via, s’ha produït la paci­fi­cació de la tra­ves­sia del muni­cipi. Hi ha hagut una recu­pe­ració de la calma, del silenci, de l’escala humana del car­rer. Tra­ves­sar no ha estat una heroïcitat i ara els veïns res­pi­ren tran­quils i res­pi­ren millor. Hi ha menys soroll, menys con­ta­mi­nació i menys inse­gu­re­tat.

És pos­si­ble que la des­a­pa­rició de la inten­si­tat del trànsit hagi pro­vo­cat algun canvi d’hàbits i que en algun sec­tor con­cret el con­sum se n’hagi res­sen­tit. Però ara per a Valli­rana s’obre una nova opor­tu­ni­tat; com que ja no cal pas­sar pel cen­tre del poble caldrà crear atrac­tius perquè alguns dels que enfi­len la vari­ant deci­dei­xin sor­tir i fer una parada al poble. Una parada cul­tu­ral, turística, gas­tronòmica. Caldrà bus­car la manera que alguns dels que només hi pas­sa­ven ara s’hi atu­rin i si pot ser alguns s’hi que­din.

He dit que era una vari­ant famosa i he de pre­ci­sar que ha estat tris­ta­ment famosa. És una obra recla­mada des de fa prop de qua­ranta anys i que ha tri­gat quinze anys a exe­cu­tar-se després d’acu­mu­lar suc­ces­si­ves inter­rup­ci­ons des del seu inici, el 2004, fins a la fina­lit­zació de les obres, el 2019.

A la geo­gra­fia cata­lana podríem tro­bar una colla més d’exem­ples que estan en situ­a­ci­ons simi­lars a com ha estat la vari­ant de Valli­rana: obres endar­re­ri­des rei­te­ra­da­ment en el temps com a mos­tra de manca abso­luta de sen­si­bi­li­tat per pro­ble­mes peremp­to­ris i urgents que hau­rien meres­cut un cap­te­ni­ment per part del govern espa­nyol dife­rent i més dili­gent del que hi han apli­cat. Totes les obres sus­pe­ses i inter­rom­pu­des par­len tris­ta­ment d’un sis­temàtic oblit polític que comença per les coses més tan­gi­bles i quo­ti­di­a­nes. I, si falla la base més ele­men­tal, falla tot.