Dret processal i dret moral

He estat advocat durant molts anys, però recordo molts aspectes d’una carrera apassionant. El dret processal també ho era, tot i que el procediment penal pot resultar una mica pesat. Quan hi ha un procediment penal als diaris, segueixo amb interès els diferents moments del judici que comença amb la instrucció. Però davant del procés contra els nostres polítics m’he trobat que aquest procés judicial no tenia cap interès, ja que els acusats, i entre ells alguns bons amics, estaven a la presó durant un període llarg de temps i esperaven un judici oral que finalment es va realitzar.

Em sembla que no cal saber dret processal, ni dret penal, per jutjar els fets comesos per tots ells. Si els haguessin castigat amb 100 euros de multa no hauria piulat, tot i considerar que era innecessària l’acció de culpabilitat que els atribuïen. Els fets eren tan clars i tan evidents que fins i tot un estudiant de dret de primer curs o qualsevol persona sense estudis, però amb una certa cultura general, podia apreciar que es tractava d’uns aldarulls sense violència que només van perjudicar dos cotxes de la policia situats estúpidament davant del lloc on presumiblement hi hauria la manifestació. Si els van posar allí perquè pensaven que no hi hauria protestes, és que desconeixien absolutament la manera d’actuació catalana. Aquí les manifestacions es fan amb entusiasme però sense violència. Feia la sensació que l’organització de l’Estat esperava aconseguir el primer mort per, aleshores, donar a les manifestació un nivell molt superior al que va tenir, encara que el mort hagués estat conseqüència d’un afer totalment fortuït.

Els fets es van produir, el procediment processal es va posar en marxa i el tribunal va sentenciar els acusats d’una forma que deixa a la vista que hi va haver parcialitat i potser, fins i tot, odi. Veig més motius d’obrir un procediment judicial als jutges, que no pas als acusats.

Soc cristià, ho he estat i ho continuaré sent fins a la meva mort, que serà propera d’acord amb la meva edat. La meva moral cristiana m’indica que les sentències van ser elaborades en un judici que va jutjar uns fets que no es van produir. Només amb la cara de bona fe d’un Jordi Sànchez o d’una Dolors Bassa –sense excloure els altres— els jutges podia veure que es tractava de persones honorables. La seva vida també ha estat honorable i més que honorable, tal com demostraren, més preocupats pels altres que per ells mateixos. I aquestes persones s’han vist engarjolades com si haguessin assassinat el seu veí d’escala o un veí a qui agradava alguna de les músiques actuals.

La meva moral cristiana, que espero compartir amb tots els creients, em diu que aquests jutges no han actuat correctament. No sé si abans s’havien barallat amb la parella o havien tingut una digestió difícil, però han confirmat que la justícia espanyola no és justícia, però sí espanyola. Com volen que els catalans vulguem mantenir-nos lligats a un Estat que fa 300 anys que ens fa la punyeta?

Ara surt la meva faceta d’historiador de l’economia que veu la dificultat de desempallegar-nos d’uns jutges que tenen la vista creuada o són bornis. Segur que els perdonaran a l’altra vida i jo també ho faré. I ja em diran, senyors jutges, si són budistes, hinduistes, o formen part d’una altra església que jo no conec. Però certament no pertanyen a una església que demana caritat, però també demana justícia.