Tatuatges

Entre les paradoxes de la vida em causa certa perplexitat el fet que, en uns temps en què els canvis es produeixen a gran velocitat, s’han posat de moda els tatuatges, una cosa permanent en la pròpia existència. O almenys fins fa poc. En qualsevol ciutat mínimament gran hi ha un local de tatuatges. Es veuen fins i tot senyores de certa edat lluint una libèl·lula, una fada, un unicorn amb una font de colors o un elf dibuixat a la pell. Sens dubte, un intent d’imitar la joventut dels fills o filles. El fet de tatuar ve de molt lluny, i m’imagino que per a algunes tribus, abans de ser exterminades pels blancs, significava una manera de marcar la seva organització social, tal com fan encara a la màfia russa. Qui els havia de dir, als aborígens, que un braç tan blanc com els dels que els van exterminar, llueix amb orgull un tatuatge tribal. Jo encara recordo quan els tatuatges eren cosa de mariners, presoners i gent que vivia en una certa marginalitat. Noms, escuts o records dibuixats a la pell com a record de bons moments de gent que en tenia més aviat pocs. Ara, desproveïts de qualsevol esperit marginal o transgressor, les dones competeixen per quina té la fada més ben dibuixada, i els homes, per qui té més trossos de pell acolorits. Un cop més, el significant s’ha menjat el significat. Recordo amb simpatia els tatuatges que lluïa la malaguanyada Amy Winehouse, amb una noia amb biquini i els braços rere la nuca, un cor travessat per una fletxa i lletres, inicials suposo, malt traçades. Dibuixos que em traslladen a altres atmosferes, com la de la copla Tatuaje o a gent que havia tingut o tenia una vida convulsa. De quan afegir un element permanent a la pròpia pell significava alguna cosa i rere cada dibuix hi havia una història. Si fa cinquanta anys m’haguessin dit que lluir tatuatges es convertiria en un fet usual i general no m’ho hauria cregut. De fet, com tantes coses que passen ara. Jo en tinc un a la mà esquerra. Just en el triangle de pell que hi ha entre els dits índex i polze. És un simple signe d’interrogació de color blau, el mateix que els tatuatges fets a la barra d’un bar o a la cel·la d’una presó. Quan algú em demana què vol dir, tinc diferents respostes, segons el moment. Una és dir que em recorda que no sé res; o bé els dic que m’agraden les lletres i volia un signe ortogràfic; o que es tracta d’un tatuatge tribal, concretament de la tribu dels Quicomquequanperquè?