Fe i esperança

La fe i l’esperança tenen valor quan la situació no és clara. És la situació actual, tant a nivell polític com econòmic, en uns llocs més que en altres. Hi ha raons per a tenir fe en uns projectes i esperança que els aconseguirem. No dic quina generació, perquè soc historiador i sé que deu anys és un període curt. Analitzem els diversos nivells.

Catalunya no serà una república independent ni demà, ni demà passat, però s’han posat uns fonaments que eren imprevisibles fa deu anys. Hem sentit el preludi i el primer moviment del concert, però no tots els instruments toquen la mateixa peça: la corda dubta a afegir-se als instruments de vent i ens ha sortit un metall, que quasi ofega els sons de la corda. En altres paraules, tenim els musics i els instruments. Ens falta un director i coordinació entre els instruments. Però una bona part de la població ja s’ha adonat que no podem seguir fent el préssec.

Europa no és el que pretenien els fundadors de la Unió Europea. Està formada per vint-i-set estats, amb una Gran Bretanya que se’n va, seguint la seva tradició històrica, i uns altres estats poc estables políticament. Va fer falta una guerra mundial amb milions de morts per a crear una comunitat del carbó i de l’acer, la precursora de la Unió Europea. Confio que no caldrà una altra guerra per a aconseguir que els Adenauer, Monnet, Churchill, De Gasperi i Spaak de torn, entre d’altres, convencin els seus conciutadans que, tot i que és més fàcil construir després d’una guerra, tenim a l’abast consolidar la Unió Europea en temps de pau, si no embogim. Un fet nou i positiu és que en una generació ha desaparegut l’odi entre algunes nacions que s’arrossegava des de feia segles.

Avui un ciutadà francès pot passejar-se per Berlín sense que li llencin escopinades, o un alemany, pels Champs Elissées de París, sense que l’insultin. I s’ha aconseguit en una sola generació, ben poca cosa per a un historiador.

El món està en hores baixes. Els Estats Units, el bressol de la democràcia té un president que sembla procedent d’un estat dels d’Amèrica del sud. Però Trump no durarà gaire, sigui per l’impeachment que l’amenaça, sigui com a perdedor de les properes eleccions.

En alguns grans països no ens hi podem ficar perquè tenen cultura i història pròpies: Rússia, la Xina i l’Índia. La fe i l’esperança l’han de tenir ells. I hi ha altres països en què més que fe i esperança hem d’esperar miracles: Orient Mitjà o l’Amèrica llatina.

Però hi ha un continent que està esperant mestres que li donin la formació que no té i que pot aportar talent en pocs anys. Àfrica és el gran pecat dels països civilitzats. Molts d’aquells pobles només coneixen el colonialisme, recorden l’esclavitud i experimenten el racisme. El món civilitzat hi podria fer molt, si prescindeix del maleït egoisme. Potser estic demanant també un miracle que substitueixi la fe i l’esperança, però evitant les guerres que són les úniques que, fins ara, han tingut la capacitat de fer les revolucions sempre que han guanyat els bons.

Si els bons som majoria en aquest món tan estripat, donarem una lliçó als altres, tal com va passar amb la Unió Soviètica, ara fa uns anys. La bondat llesta i espavilada té molta més força que la maldat estúpida i cruel.