Ser de Barcelona

Diuen que ets de Nova York quan t’has trobat Woody Allen pel carrer, no et fan por les rates i saps com agafar un taxi, que és tot un art per la forta competència. Fent un paral·lelisme, podríem dir que ets de Barcelona si abans deies Can Jorba a El Corte Inglés de Portal de l’Àngel, has quedat més de cent cops al Zurich i t’apassionen els debats sobre temes locals (el de les targetes de metro necessita un article sencer) com el pessebre de la plaça de Sant Jaume, que ni és el pessebre de l’alcaldessa ni tothom el critica, encara que una immersió en les xarxes socials ens pugui fer pensar que som davant la fi del món. Però el món no s’acaba per un pessebre fet amb una pila de capses amb les figuretes i la decoració de Nadal. Fins i tot hi ha persones a qui els agrada, encara que a d’altres, no. Això és Barcelona, que no és una perquè en són moltes.

També ets de Barcelona si l’agenda et bull amb l’oferta cultural i les mobilitzacions. La capital catalana ha catalitzat en els últims anys els moviments del No a la guerra i el Volem acollir, i s’ha sumat a la lluita liderada pels joves contra el canvi climàtic. Potser per això, la mirada s’enterboleix amb l’organització de la cimera COP25, patrocinada per empreses contaminants i que se celebra aquesta setmana a Madrid, amb aquella llumenera d’alcalde que salvaria abans Notre-Dame que l’Amazones. El món no s’acabarà per un pessebre sinó perquè no hem entès que la lluita contra la crisi climàtica és l’última oportunitat.