La pista dels bancs

Més d’una vegada m’he preguntat com és que alguns estats o la mateixa Unió Europea no aconsegueixen desarticular les grans xarxes del crim organitzat, els distribuïdors de drogues o els moviments terroristes. No em refereixo als petits o grans defraudadors d’hisenda. Ja hem vist que Andorra ha deixat de ser un paradís fiscal gràcies a les informacions que han donat els bancs andorrans.

Potser descobriré la sopa d’all, però suggereixo que els principals estats o comunitats que pateixen el terrorisme, el crim organitzat o les xarxes de distribució de drogues es posin d’acord per a lluitar-hi; el cost estaria al seu abast. Tots aquells delinqüents a l’engròs necessiten la gran banca per fer les seves operacions. M’imagino que hi ha bancs comprats, que ofereixen refugi als dipòsits o moviments d’aquesta mala gent, però aquest bancs no poden prescindir d’entrar en el que és el circ dels grans moviments bancaris i allí es poden posar en evidència i ser caçats. Ho dic amb l’experiència de vint-i-tres anys de vida bancària i fins i tot gràcies a l’ajut de John Le Carré, el mestre de les novel·les d’espionatge.

Terrorisme, crim organitzat i drogues no es passegen pel món bancari amb el seu nom, sinó que s’oculten darrere de fons d’inversió o fiduciaris que amaguen el seu objectiu real. Fa poques setmanes, els mitjans de comunicació han explicat que el BBVA o el seu president havien encarregat a l’excomissari Villarejo aclarir la procedència d’uns fons determinats. El que suggereixo és que es creïn uns serveis secrets –o menys secrets– que identifiquin, segueixin i esquarterin les xarxes dels malfactors mencionats.

Els bancs tenen poder sobre els governs, per desgràcia. Però també és veritat l’afirmació inversa. Es poden donar diferents supòsits:

1. Que el banc actuï de bona fe. En aquest cas, hauria de tenir l’obligació d’aclarir l’origen d’uns diners o d’uns moviments que s’hagin donat entre diversos comptes de clients seus. Parlo de xifres importants, no d’operacions de 10.000 o 20.000 euros o dòlars. Si les persones o societats li són desconegudes, té capacitat per fer gestions amb els registres mercantils de cada país.

2. Que el banc actuï d’acord amb els delinqüents. És molt possible que alguns d’ells controlin o tinguin uns bancs. Però aquests no poden quedar al marge del circ bancari i això pot donar indicacions utilíssimes.

3. Que el banc que rep els dipòsits o fa les transferències miri a un altre costat i no es preocupi d’aclarir la personalitat dels seus clients. Els bancs centrals podrien fer-lo tornar al bon camí amb unes xurriacades ben donades

Els serveis secrets –o no tan secrets– de la gran banca internacional tenen armes a la seva disposició. Si un govern vol fer la punyeta a un banc rebel, la hi pot fer. Si un banc gran vol fer el mateix amb a un banc més petit o del mateix volum, també pot fer-ho, sol o en companyia d’altres bancs d’un consorci que es podria crear amb facilitat.

Em sembla que en aquest moment hi ha una lluita més aferrissada contra la defraudació fiscal que contra els grup de delinqüents a l’engròs. Soc massa gran per encapçalar un projecte, però hi ha gent jove que, si compta amb la informació de les policies dels estats no corruptes i dels governs del mateix estil, podria crear una organització que fes molt de mal al crim organitzat, al comerç de distribució de drogues i a les xarxes terroristes. El propòsit és escapçar els seus estats majors. Amb el terrorisme a la menuda no hi ha res a fer: tothom té un ganivet a casa i es pot dedicar a esbandir ganivetades als vianants. Els resultats serien més efectius a la llarga.

O he descobert la sopa d’all i aleshores demano perdó, o bé m’ofereixo a redactar el reglament del consorci responsable d’aquesta lluita.