Plantar-se o negociar

“El règim del 78 està mort.” L’afirmació, categòrica, la vaig sentir de boca d’un personatge del món empresarial que la va atribuir a un creador d’opinió no precisament independentista sinó defensor de les bondats de la Transició i de la relació de Catalunya amb l’Estat espanyol, tot i que va ser dels que va alertar del que ens esperava si el Constitucional es carregava el 2010 l’Estatut elaborat sota el guiatge del president Maragall. Vol dir això que aquest home s’ha tornat independentista? No, el que té clar és que la fórmula que va servir per passar del franquisme a una democràcia de perfil occidental sota la tutela d’una corona imposada pel dictador, ja no serveix i cal trobar una nova fórmula. El meu interlocutor i el seu amic creuen que l’eina que era la Constitució ja no serveix perquè s’ha estat incapaç de fer-la evolucionar. No només això, sinó que aquella interpretació que es feia el 1978 es va acabar amb el cop d’estat de Tejero i que ara aquella norma fonamental que no va voler votar una dreta extrema està segrestada pels hereus dels que no la volien en aquell moment i se l’han feta seva amb un control judicial i policial de l’Estat. Davant d’això què cal fer? Continuar buscant mecanismes de relació fins que hi hagi una negociació a fons. Per això defensen que hi hagi govern espanyol del PSOE i Podem i que ERC (i Junts) s’abstingui. La idea és que si ara mateix no es pot negociar la independència, o millor dit un referèndum o un nou tractat de relació no uniformitzada, es negociï allò que es pugui: Rodalies, trens, ports i una Agència Tributària. I treure els presos. I que la gran negociació, la de fons, es vagi fent durant la legislatura. Molts ho blasmen sense concretar si l’enfrontament total pot beneficiar Catalunya o només perjudica a tothom. ERC negocia amb Madrid amb la por de ser titllada de traïdora i pensant més en la propera Generalitat que en el Congrés. Però haurà de prendre decisions, ara o al gener. I si no, govern del PSOE amb el PP al darrere.