Pep, Paco i Conxita

L’altre dia parlava amb l’Eva Pomares, periodista d’aquest diari amb qui coincideixo a les tertúlies d’en Xavier Graset al Més 3/24 de TV3. Hi tinc més relació ara a través del programa televisiu que no amb els anys de treballar junts al mateix diari. L’Eva és de Montblanc i es mou per la zona de Tarragona. La meva filiació és entre maresmenca i barcelonina. La coincidència física és problemàtica. L’Eva em diu que ha tingut un nebot al qual els pares han posat Josep. Em va semblar que en la tria hi havia una provocativa reivindicació d’un nom vulgar. Fins fa uns anys, el més vulgar de tots. Dies enrere els parlava de noms exòtics a propòsit del meu primer net, que es diu Erill. El nebot de l’Eva recupera velles tradicions. “I jo he decidit que li diré Pepito.” (O s’ha d’escriure Pepitu?) Com que el programa d’en Graset no comença perquè el Telenotícies s’allarga a causa de les últimes novetats del procés, l’Eva i jo, que hauríem d’estar-hi atents per sortir informats, parlem de noms. Com s’arriba a Pepito partint de Josep? A través de Pep, és clar. La p a l’original hi és. Però només una. S’ha duplicat. De Pep, Pepet. Per si no hi hagués prou diminutiu, Pepito. Un castellanisme? Segurament. Però què importa? Francesc Pujols, a qui molts deien Paco, el va catalanitzar per sempre amb la revista satírica que va titular Papitu. La substitució de la e per la a té uns efectes risibles colossals, definitius. I com es fa el salt de Francesc a Paco? Un salt mortal de resultat final imprevisible. La filla d’una cosina meva ha tingut una nena. Li ha posat el nom de la besàvia, Lola. La besàvia es deia Dolors i tothom li va dir sempre Lola. La mare de la criatura no ha passat pel tràmit de Dolors. Directament, Lola. Al registre civil ho accepten tot. Lola? Lola. Erill? Erill. Els noms “estranys” i inèdits actuals tindran també transformacions, contorsions, diminutius?

Diumenge va ser la Puríssima, també dita la Immaculada Concepció. La meva tia es diu Conxita i fa el sant aquell dia. Viu a Tarragona, li vaig trucar per felicitar-la i no em va respondre. És molt gran. “Conxita”? Deu derivar de Concepció. El meu gendre, el pare de l’Erill, m’ho confirma, però amb una sorpresa. En italià, idioma del papa que va establir el dogma i la festivitat, concepció, concebuda, es diu concetta. “Immaculadament concebuda”. Va passar al castellà i al català amb un malentès: una conxa petita, una petxina. Els pares de la meva tia, els meus avis, en què van pensar quan li van imposar el nom? En concetta? En petxina? Quan es va fer gran algú li va aconsellar abandonar el diminutiu que no ho era i passar-se a Conxa. Una actriu espanyola ho va fer. Ai, l’etimologia, fins i tot dels noms propis. No es pot donar res per cert.