El pessebre

Quan arriba Nadal sol haver-hi uns debats recurrents, que ja formen part de la tradició: si cal un enllumenat potent i vistós; si el consumisme envaeix excessivament les festes; la idoneïtat dels sopars d’empresa; l’alegria o no de les trobades familiars i l’abús calòric dels àpats; la balança entre la màgia dels regals i la ficció que creem als més petits; si el Rei negre ha de ser autènticament negre de pell o n’hi ha prou pintant de negre una persona blanca; la pervivència del Tió vers el Pare Noel i, és clar, el pessebre de la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Realment, el pessebre és un element característic i històric. Les festes nadalenques tenen un munt d’elements curiosos, i a cada país hi trobem particularitats, però la passió pels pessebres es manté a diverses regions de la Mediterrània de tradició cristiana des de la seva creació. Cal dir que les noves generacions no fan el pessebre amb la mateixa intensitat que es feia anys enrere, però alhora també és veritat que aquesta voluntat de crear la representació del naixement de Jesús segueix viva. De pessebres, podríem dir que n’hi ha de tres tipus: el pessebre vivent que es realitza en diversos pobles de Catalunya i que és tot un esdeveniment en aquestes viles; el pessebre convencional, que molta gent fa a casa i que té un negoci d’artesans amb paradeta per tot el país, i en tercer lloc, el pessebre contemporani, del qual el de la plaça de Sant Jaume és el paradigma més divertit i comentat. Sí, el pessebre de la plaça de Sant Jaume és el reflex del gran debat entre la tradició i la contemporaneïtat, és ja tot un clàssic del pim pam pum mediàtic, de la indignació dels més conservadors i de la conya de la majoria. En aquesta edició ideada per l’escenògrafa Paula Bosch, diverses caixes generen una ciutat, i dins de cada caixa hi trobem objectes que evoquen el Nadal: hi ha un avet, un pessebre convencional, galets, discos nadalencs, una foto antiga d’un matrimoni, etcètera. Personalment, em transmet que cadascú viu el Nadal a la seva manera i entre tots, fem una comunitat, una ciutat plural, ja que les distintes maneres de viure el Nadal són complementàries.

Sobre el pessebre contemporani i, entre la sorna i la indignació, se susciten algunes preguntes rellevants avui: l’Ajuntament de Barcelona (o qualsevol ajuntament) ha de fer un pessebre? Si fa el pessebre, ha de ser convencional? O pot ser contemporani? Si no es renoven les tradicions, aquestes no quedaran desfasades? Quin pressupost és l’adequat? Per acabar, crec que és important tenir en compte un angle que en l’art sol funcionar: t’agrada, et molesta, t’interessa o et fa reflexionar el pessebre d’aquest any? Normalment, si una intervenció artística genera debat, ja és una gran victòria de la creadora.