El clatell de Rusiñol

La seqüència va així: la gale­ria hau­ria de trac­tar (més que no fem) de l’Empordà; si par­lem de la comarca, les 35.000 pàgines de Pla sot­gen a cada can­to­nada; i aquests escrits són un tobo­gan per on, per gust i per addicció literària al del Qua­dern gris, ens dei­xem anar fins i tot pot­ser massa. A vega­des les llon­ga­nis­ses ama­guen els dies. Heus ací, doncs, que en algun lloc de l’obra com­pleta posa que Rusiñol tenia el cla­tell ben fet, la qual cosa per­me­tia que li escaigués l’abun­dant cabe­llera que exhi­bia. Pla no l’havia pas vist mai, és clar, el cla­tell del pin­tor, escrip­tor, col·lec­ci­o­nista, etc., perquè quan el va conèixer ja duia la testa tal com li va dibui­xar Ramon Cases. Devia arri­bar a la con­clusió posi­ti­vant imat­ges de cla­tells amb cri­nes que con­si­de­rava nega­ti­ves: hau­ria obser­vat que els caps amb cla­tells curts o cor­bats cap enfora, i poblats d’abun­dants cabe­lle­res afe­gi­des, rebai­xa­ven els pro­pi­e­ta­ris llurs als pri­mers esta­dis de l’evo­lució humana.

Pla era ene­mic decla­rat del que, en els homes, qua­li­fi­cava d’hir­su­tisme, un mot poc ama­ble per als que fa un segle lluïen cabe­llera. En temps de l’escrip­tor jove tots els homes ana­ven amb els cabells curts, a vega­des arra­nats, però molts duien barba mal­grat les metàfores car­ga­das de futuro del nou­cen­tisme. No s’afai­ta­ven els vells per tra­dició i els joves no ho feien per con­tes­tació, perquè volien artis­te­jar, a vega­des afe­gint-hi o can­vi­ant la barba per la cri­nera, com en el cas de Dalí.

Par­lant de cabells i mirant de seguir el cri­teri de l’escrip­tor, podria man­te­nir-se que, en els joves post-Pla, la cabe­llada fa un efecte posi­tiu però no pas sem­pre: enllà de les des­a­for­tu­na­des com­bi­nes cla­tell-vello­si­tat, no són pas insòlites algu­nes ras­tes amb els extrems petri­fi­cats –dema­neu-vos de què–, o alguns flocs llu­ents no pas de bri­llan­tina, sinó de llard per falta de man­te­ni­ment. Quant als vells, sobren dits d’una mà per comp­tar els avis hir­suts que no merei­xen la semàntica pla­ni­ana de l’adjec­tiu. Abun­den les tenyi­des diríeu que de ciratge de saba­tes –esta­nyis­sa­des, en diuen els del ram–; a vega­des la falta de revi­si­ons pre­senta l’esta­nyis­sada en con­trast obscè i cri­da­ner amb un centímetre o dos de cabell natu­ral. S’acaba el paper: con­clou­rem aques­tes con­si­de­ra­ci­ons pla­ni­a­nes amb un cop d’ull a les for­mes i la llargària dels ves­tits ado­les­cents lluïts per arros­sos covats i refre­dats de fa anys. I als ges­tos: la publi­ci­tat de les gale­tes Birba mos­tra que el ridícul pot ser inson­da­ble.