Igualtat a l’espanyola

Diu la Constitució Espanyola que tots els espanyols són iguals davant la llei, però això no vol dir que totes les lleis de l’Estat, amb les autonòmiques incloses, naturalment, hagin de ser iguals per a tots els espanyols. Això que és tan senzill i que rau en la mateixa essència que garanteix l’autogovern per a les diferents autonomies de l’Estat –és a dir, que cada nacionalitat o regió, Constitució dixit, pugui promulgar lleis i fer polítiques que estableixen diferències entre els espanyols d’un lloc i els espanyols d’un altre–, això que és tant senzill, dèiem, fa temps que no és factible. Des del PP i des del PSOE ja fa molt temps que, amb l’argument que es trenca la igualtat entre els espanyols, presenten recursos davant qualsevol llei catalana, per exemple, i sobretot, que proposi o dictamini mesures que a la resta de l’Estat no es preveuen. La llista és llarga, però inclou les lleis catalanes sobre la pobresa energètica, la d’impostos a les begudes ensucrades i tantes d’altres, impugnades al Constitucional en pro de la igualtat dels espanyols.

Aquesta política difícilment es podrà trencar arran de les negociacions entre ERC i el PSOE per la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. Només cal veure com han reaccionat alguns barons socialistes, com ara el president aragonès, Javier Lambán, i el de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, a les propostes del PSC per trobar una sortida a l’atzucac català. El primer va titllar Iceta de “supremacista” i el segon li va recordar que cal tenir en compte “tot el PSOE” si es parla d’Espanya. I això que les propostes dels socialistes catalans són ben lluny de l’encaix federalista proposat no fa gaire. Però a l’Estat qualsevol cosa que signifiqui una diferència per a Catalunya és vista com un greuge, com un privilegi que es voldria i que no es té. Per tant, la primera reacció, i l’última, és oposar-s’hi. Com es va fer, sobretot, durant el tràmit de l’Estatut del 2006. Passar-hi el corró, que va dir en Guerra. Doncs això.

La qüestió primera d’aquesta posició és que potser serveix per guanyar vots a Aragó o a Castella-la Manxa, però el que és evident és que no soluciona, ni de bon tros, la qüestió catalana. I potser quan la vulguin solucionar ja no hi seran a temps i veuran, estupefactes, des de les seves poltrones, com Catalunya se’n va.