En temps de crisi: menys Espanya i més Europa

La construcció europea s'ha fet, històricament, a partir de les petites passes que havien predit els pares fundadors, perquè –deien– crearien solidaritats de fet, irreductibles i inajornables. Ha estat així, certament. La visió de Konrad Adenauer, Jean Monnet, Robert Schuman i Alcide de Gasperi ha estat encertadíssima. Ara: també és veritat que els avenços més significatius i decisius s'han produït a gambades i que aquestes les han fet els estats membres en els períodes de crisi, fent els salts més grans i més amplis com més crític era el moment, com si en volguessin fugir cuita corrents. És per aquest motiu que podem preveure que aquesta crisi d'ara durà amb el temps a fer un nou salt endavant, cap a una unió econòmica molt més estreta entre els estats membres, almenys entre aquells que comparteixen l'euro, i que, en conseqüència, la unió fiscal i la unió política seran una mica més necessàries i, per això, més a prop.

En matèria de construcció europea no moure's ha equivalgut sempre a fer passes enrere. I això serà així mentre Europa no sigui una federació d'estats unida políticament i econòmica, en matèria de defensa és més relatiu; les actituds immobilistes equivaldran a desconstruir-la.

La idea de la unitat d'Europa neix d'una gran ensulsiada. Les esbatussades periòdiques entre França i Alemanya, amb la resta de països com a aliats d'un o altre i els seus territoris de camp de batalla, la voluntat de resoldre-les més concretament, són la raó per la qual després de la Segona Guerra Mundial, d'aquell desastre tan colossal per a l'ésser humà, els governants d'aquests dos països i els d'Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg decidiren remeiar-ho creant les primeres organitzacions comunitàries: la CECA, l'Euratom i la CEE.

D'aquella primera gran crisi en nasqué l'embrió de la Unió Europea actual. El camí ha estat llarg i s'ha fet lentament. I, tot sovint, a batzegades. De fet, els grans avenços en la construcció europea tenen la seva espoleta en moments de crisi o en què hi ha hagut moviments inesperats que han accelerat positivament el curs de la història. Penso en la caiguda del mur de Berlín el 1989 i la reunificació d'Alemanya, perquè obriren la Comunitat Europea a la perspectiva d'una integració més forta en matèria de circulació de persones i coordinació econòmica i d'ampliació cap a les noves democràcies de l'Est i els països nòrdics, per als quals la neutralitat ja no tenia cap sentit estratègic.

I penso també en la crisi monetària que durant els anys noranta va fer anar de corcoll tots els bancs centrals dels estats membres, amb les divises cotitzant amunt i avall, pel caprici i el benefici de grans especuladors. Perquè, si bé no va motivar la instauració de l'euro, és indiscutible que en va mostrar la urgència. El sistema monetari europeu, instaurat el 1979, ja duia en la seva essència la moneda única com a final inexorable; s'hi anava acostant tímidament, fins que el terrabastall monetari va impel·lir els seus membres a crear l'euro. D'aquella crisi en sorgí un gran avenç.

Ara no es pot saber si de la crisi econòmica que assola els estats europeus en sortirà un nou pas endavant i integrador ni quin abast tindrà. Però no sembla agosarat preveure'l. El que la crisi de Grècia ha qüestionat és la solidesa de la unió monetària; l'euro ha trontollat perquè s'ha posat de manifest que no hi pot haver una moneda única sense una política econòmica única. Si aquesta unitat no hi és, llavors la moneda europea queda regida per les lleis del mercat, fora del control de les cancelleries europees. Una solidaritat de fet com és l'euro en crea una de nova: la unió econòmica, cap a la qual es camina des de fa anys, amb passes petites, arrossegant els peus gairebé, fins que un ensurt, una crisi sobtada, mou els caminants a fer gambades.

És senzill d'entendre. Si l'euro requereix dels seus membres uns criteris de rigor pressupostari, de dèficit i deute, és indispensable que hi hagi una autoritat amb prou força i autonomia per fer-los complir. Val per a Grècia ara que els seus socis l'han hagut de rescatar, i val per a Espanya ara que ha hagut de moure's abans que el salvament no fos una emergència. Però també val per a Alemanya i per a França, encara que siguin els comandants de l'operació. No hi pot haver moneda única sòlida i estable sense unió econòmica. Ni unió econòmica sense una política fiscal harmonitzada. I, al final, per donar solidesa a l'edifici, sorgirà, imprescindible, la necessitat d'una unió política. No és segur, és inevitable.