Sense baixar de l’autocar

A l’hora que dimecres el Barça i el Real Madrid jugaven al Camp Nou un partit amb interferència anunciada del Tsunami Democràtic, un partit ajornat de l’octubre a aquell dia perquè les autoritats futbolístiques i les altres van pensar que celebrat quan tocava adquiriria un contingut polític més alt, jo em trobava al teatre. La meva devoció futbolística és molt tènue. La política és més reforçada però vaig pensar que ja m’ho explicarien a la sortida. El teatre, la sala, era la Villarroel, del carrer del mateix nom de Barcelona. Hi vaig veure Una història real, de Pau Miró. Julio Manrique hi fa de protagonista. Ell no ho sap, però ens uneixen nits de futbol no vist. Fa molts anys vaig assistir a un Hamlet interpretat per ell. A l’estadi, el Barça jugava a la mateixa hora un partit de gran competició i compromís. Diria que internacional. De tant en tant se sentien uns petards llunyans. El públic del teatre estava neguitós. Quin signe tenien aquells petards? Els antibarcelonistes són molt punyeters. Julio Manrique va detectar el patiment i la distracció mental dels espectadors. Així no podia seguir. Al final d’un acte, mentre feia mutis, va cridar: “Quatre a zero”. Jo per fer-ho més impressionant sempre dic que ho va exclamar en acabar el to be or not to be, però va ser al final d’un acte. L’altra nit no hi va haver neguit ni petards audibles ni informació esportiva. A la sortida, una senyora preguntava el resultat al taquiller de pàrquing on molts havíem deixat el cotxe. “Zero a zero.” “I el Tsunami Democràtic, què ha fet?” El taquiller no va saber què respondre. Potser a la ràdio del cotxe. A la ràdio els comentaristes sobretot deploraven el zero a zero i el joc que l’havia fet possible. Van emetre un comunicat del Tsunami Democràtic: la pressió policial havia dut al fracàs les accions que tenien pensades. Fracàs? Mig món, i potser més, té la lliga futbolística espanyola com a pròpia: argentins, peruans, hindús, xinesos, africans... En saben el calendari, el segueixen, el marquen. Per quin motiu el Barça-Madrid previst a l’octubre es va ajornar al desembre? El mig món que no sabia res del “problema català” en va tenir en aquell moment notícies. En futbol hi ha una expressió que diu “guanyar sense baixar de l’autocar”. Em sembla que la dic bé. El Tsunami Democràtic no calia que dimecres passat hagués previst res. Si d’“internacionalitzar el conflicte” es tractava, el partit estava guanyat des de dos mesos abans i sense baixar de l’autocar. Les autoritats esportives i les altres van fer possible la victòria.

I l’endemà, dijous... La justícia espanyola facilita que l’europea li digui que la manera com condueix els judicis i inhabilita Oriol Junqueras i altres és un escàndol i una injustícia que el món també ha de saber.