De sentència a sentència

La dècada que d’aquí a deu dies deixarem enrere ha tingut per a Catalunya un principi i un acabament judicial. Recordem que va ser a mitjan 2010 que la destralada estatutària del TC obria la porta al que s’ha anomenat procés. Tot feia pensar als més pessimistes d’aquí i als més ultres d’allí que la que està a punt d’acabar seria la Dècada del Procés perquè es tancaria definitivament amb una altra sentència, en aquest cas la del Suprem, que liquidaria deu anys després les aspiracions independentistes escarmentant els seus líders polítics i socials. Gairebé ha estat així.

La llàstima, per als derrotistes d’aquí i els venjatius d’allí, és que, efectivament, la dècada es tanca amb una resolució judicial, però no pas la capitanejada per Marchena, ni tan sols per la vergonyosa inhabilitació del president Torra, sinó amb la intervenció del Tribunal de Justícia de la UE. Lluny de tancar la porta al republicanisme català, en reforça la legitimitat, no tant com a independentistes, sinó com a europeus que juguen de la banda de la democràcia.

Una dècada és una convenció cronològica. El procés català continua i continuarà ben viu més enllà d’aquest període. No deixem enrere la dècada del procés sinó una dècada de procés en marxa. L’avenir és incert, no es pot negar, amb polítics segrestats i a l’exili i un embolic judicial monumental en tots els fronts que encara hi ha oberts en el fangar judicial espanyol i que s’obriran de manera progressiva en l’esperançador front europeu. No serà senzill desembolicar la troca, perquè més difícil que orquestrar farses infames és desfer-les sense enfonsar la credibilitat d’un sistema judicial que, a més, lluny de fer autocrítica, viu arremolinat en l’orgull patriòtic.

Cada dia que es perd per retornar el conflicte a la política el vaixell institucional espanyol se situa més a prop de les roques. Els nostres veïns haurien de veure que allò que està en joc és molt més que la unitat d’Espanya. És la viabilitat d’un estat que per aquesta i altres raons s’encamina cap al col·lapse. Resoldre el cas català deixant decidir els catalans què volen és la millor manera de salvar Espanya del seu pitjor enemic: ella mateixa.