Suprema supèrbia

Espanya es creu que el món és com Espanya. I per això la croada jurídico-patriòtica del sistema espanyol està naufragant a tots i cadascun dels jutjats i tribunals de més enllà dels Pirineus. De fet, la primera mostra de perplexitat espanyola va produir-se, ara fa dos anys, quan la jutgessa Lamela va veure com la primera euroordre espanyola contra els exiliats a Bèlgica, descuidada i burocràtica, era ràpidament rebutjada per un jutge independent i neerlandòfon. A partir d’aquí, els fracassos han estat múltiples i diversificats. Les negatives s’han escampat per Bèlgica, Escòcia, Alemanya i Suïssa. Ara el Tribunal de Luxemburg ha anat més enllà del rebuig passiu i ha contradit, directament, el Tribunal Suprem. Tant, que el Parlament Europeu ha desautoritzat una decisió de l’Estat espanyol i ha permès a Carles Puigdemont i Toni Comín acreditar-se com a eurodiputats sense passar pel tràmit patrioter de jurar la Constitució espanyola del 1978. És a dir, el desastre judicial espanyol s’està traslladant al terreny de la política institucional. No havia passat mai. Aquesta és la primera batalla guanyada amb claredat per l’independentisme català des del referèndum de l’U d’Octubre del 2017. Una victòria que limita el camp d’acció de les elits madrilenyes que ocupen i dirigeixen l’Estat espanyol des de molt abans de la Transició i que situa el conflicte entre Catalunya i Espanya al bell mig del camp de joc europeu. Tant és així que l’extrema dreta ha començat una campanya per al #Spexit. Poca broma, són els únics que li diuen la veritat a l’opinió pública espanyola. No es pot represaliar llibèrrimament els catalans sense, abans, haver sortit d’Europa. Al final, la pregunta que cal que es facin els governants –i els ciutadans– espanyols és si continuen avantposant el nacionalisme a la democràcia o si, per contra, s’homologuen als països als quals envien euroordres obstinadament. En un parell d’hores, la Fiscalia va respondre com la Legió, “con razón o sin ella”. Suprema supèrbia. El col·lapse ha començat.