Dolor i joia del Nadal

“Del cel gran foc davallarà, com a sofre molt pudirà, la terra cremarà ab furor, la gent haurà gran terror. Llavors ningú tindrà talent d’or, riqueses ni argent; esperant tots quina serà la sentència que es darà. Aprés vindrà terriblement lo fill de Déu omnipotent qui vius i morts judicarà; qui bé haurà fet, allí parrà... Vosaltres tots qui escolteu, devotament a Déu pregau, de cor ab gran devoció, que us porti la salvació”

Són fragments del Cant de la Sibil·la que s’interpretava al segle XVI la nit de Nadal a la Catedral de Girona. El poble acudia a l’ofici, seguint aquesta tonada amb gran sensació de terror, penediment, i enmig d’un profund silenci. El cant era interpretat des de la trona per un escolà de veu prima, vestit tot de blanc, i amb una espasa de fusta a les mans, sempre enlairada. L’orgue acompanyava el cant amb notes profundes i greus. En acabar, el noiet feia una creu amb l’espasa per damunt de les testes dels assistents i seguidament tallava d’un cop uns fils dels quals penjaven neules, amb gran acontentament de la mainada, que es llançaven a recollir-les. Llavors tothom s’alliberava del terror i esclatava a riure! Un contrast entre el temor a una condemnació eterna i les ganes de viure.

Aquestes corrandes es canten avui dia a Mallorca. En aquell temps, el poble fidel que es decandia tot pensant en les imminents menjades de Nadal, que solien ser abundoses i regades amb vins blancs i negres –fet no gaire habitual– però havia de passar primer per aquests moments d’angoixa, fent present un judici final que podia comportar l’eterna condemnació. Sorprèn que en un context tan terrible tot s’acabés amb un repartiment de neules. Era un símbol de Nadal, que si pot ser una festa desenfadada, comporta un regust amarg al fer-nos present el record d’aquells parents, amics, coneguts, o admirats, que van quedant enrere al llarg de l’any, i no poden ser amb nosaltres en els moments més transcendents, sigui pel fet d’estar injustament empresonats, absents, sotmesos a una malaltia colpidora, o pitjor encara: per la mort. I en passar la rella pel record de tants que han quedat pel camí, hom evoca inexorablement el lògic final tràgic que pot esperar ell mateix de la pròpia existència, sigui més tard o més d’hora.

Salvat-Papasseit va escriure: “Ara que estic al llit/ malalt,/ estic força content./ Demà m’aixecaré potser, / i heus aquí el que m’espera:/ [...] El vi que de tants dies no he begut./ I el pa,/ posat a taula./ I l’escudella rossa,/ fumejant./ I vosaltres amics,/ perquè em vindreu a veure/ i ens mirarem feliços./ Tot això bé m’espera/si m’aixeco/ demà./ Si no em puc aixecar/ mai més,/ heus aquí el que m’espera:/ Vosaltres restareu,/ per veure el bo que és tot:/ i la Vida/ i la Mort.”

El poeta morí als trenta anys, després d’una llarga malaltia. Bon Nadal.