El preu del no

La voluntat espanyola de resoldre el problema català amb la policia o els jutges, fent que sigui l’estructura de l’Estat la que es defensi a si mateixa al marge dels pactes polítics, corre el risc d’enfonsar la pròpia maquinària administrativa. Els polítics representants de l’espanyolisme, a l’esquerra i a la dreta, continuaven en el seu immobilisme, en espera que qualsevol moviment contra la integritat territorial derivi en un problema que puguin abordar els vigilants de l’ortodòxia constitucional, siguin aquests els jutges de primera o última instància o la Guàrdia Civil.

Si abans el PP ho judicialitzava tot, ara el PSOE diu que això no s’ha de fer, però amb la trampa de deixar que la justícia faci el seu camí, és a dir, que es compleixin les condemnes al marge del que pugui poder parlar-se en les negociacions a la investidura. Qualsevol excusa sembla bona; el que sigui per no haver de parlar de reforma territorial; qualsevol recurs serà invocat abans de cedir a les demandes d’un catalanisme que en el seu moment s’hauria pogut conformar amb una millora de l’autogovern, perquè això era tot el que significava l’últim Estatut, retallat imprudentment pel TC. Aturar de qualsevol manera l’aspiració catalana: això va ser aquella sentència, però també ho ha estat la que ha castigat amb desenes d’anys de presó els líders del procés.

És evident que l’independentisme va pensar-se que bastava votar, bufar i fer ampolles republicanes simplement perquè així s’havia decidit per majoria dels representats al Parlament. L’Estat tenia instruments, legals i polítics, per a defensar la seva integritat, però va preferir la repressió arbitrària, la pura venjança fora de la garantia democràtica. I és això el que acabarà de podrir la seva estratègia. Qui fa la guerra brutament, la perd, almenys en el context de la Unió Europea. Ja no estem als anys trenta del segle passat; no es pot subvertir el garantisme penal en nom de la defensa d’una integritat territorial que al continent europeu és la cosa més esmunyedissa i mòbil del nostre llegat històric. Europa són fronteres en canvi continu, això des de la caiguda de l’Imperi Romà. Per això mateix, pocs poders europeus, per no dir cap, han estat gaire d’acord amb la sentència als líders del procés. Se’ls podia haver encausat per desobediència, fins i tot buscar indicis de malversació; però no, es va preferir la via –inquisitorial– de la rebel·lió, que si finalment no va prosperar va ser per l’excés de zel de la fiscalia, que s’ha hagut de conformar amb la sedició, i interpretada d’una manera que a la resta d’Europa és inversemblant.

Ara tenim una sentència de tot un Tribunal de Justícia de la Unió Europea, la qual no es va saber esperar per part del Suprem abans de condemnar o continuar amb l’enjudiciament als nostres líders. La immunitat de Junqueras ha estat reafirmada, sense que de moment res no hagi canviat. Si davant d’una resolució tan clara com aquesta no hi ha excarceració immediata: què s’hauria fet en cas de perdre i triomfar clarament el criteri de Marchena? ¿Hi haurà sancions per part de la UE o del tribunal europeu en cas de no complir-se tot d’una aquesta resolució que assegura que Junqueras hagi d’estar lliure i representar els ciutadans que el votaren al Parlament Europeu, al costat del president Puigdemont o del conseller Comín? De res serveix guanyar un plet si les resolucions no poden complir-se. A veure si els jutges espanyols no cauran ara en aquella sordesa davant de les resolucions judicials de la qual acusaven els polítics catalans! Mantenir un ciutadà a la presó sense motius, i amb una resolució tan clara damunt de la taula, és prevaricar, com a mínim.

S’ha fet de la unitat territorial espanyola un dogma, un intangible al marge de qualsevol negociació. Això hauria pogut continuar així si no s’hagués castigat amb tanta gravetat els líders independentistes, els quals, encara que arribessin a sortir aviat de la presó, ja hi han estat una temporada prou llarga perquè puguem parlar de ferida irreparable. De tot això se n’hauria d’extreure una lliçó, sobretot a Madrid. El tauler de joc no acaba als Pirineus. L’independentisme, si és injustament tractat, té marge per córrer a la UE, que retornarà la pilota a Madrid, però cada vegada amb més pes, i amb més força. El missatge europeu és ben clar: juguin tot això amb modernitat, és a dir, amb política i amb una justícia, si cal, que no sembli medieval. La resta només és qüestió de temps. Perquè l’independentisme també aprèn dels errors, és cert, però no para.