La partida es juga a casa

De la revolució dels somriures de la qual tant vam parlar durant anys, en queden poques coses. Una d’elles, la principal sens dubte, la voluntat fèrria d’una gran majoria de la gent que va omplir els espais del país que l’Assemblea ordenava i que ho feia en ordre, pacíficament i sense llençar ni un paper a terra o recollint-lo si algú ho havia fet. Aquesta és la nostra gent, aquesta és la que mai deixarà de pensar el que pensa i de votar conforme creu que ha de votar en funció d’una idea: que Catalunya té el dret de decidir allò que vol ser. Aquesta gent que té una capacitat de resiliència a prova de tot, potser ja no té el somriure a la boca que va permetre a l’enyorada Muriel Casals batejar aquell moviment reivindicatiu. Potser ara està emprenyada i dolguda, amb la reacció de l’Estat i, sobretot, amb la reacció de qui hauria d’estar comandant-los. Però ells continuen fidels al seu ideal, sortint al carrer quan toca, reivindicant la sortida de la presó dels presos polítics i la tornada dels exiliats. Aquesta és la gent que va fer un click quan va ser el moment i que ja no deixarà de pensar el que pensa. Contra aquesta gent l’Estat ha llançat l’arma que més domina, la de la por. I per això hi va haver les detencions dels CDR, als quals van acusar de terroristes com el més petit dels seus pecats. Els detinguts eren pocs, però es tractava de fer por a la majoria. Els que recorden l’estiu del 92 i l’operació Garzón vam endevinar la jugada, de manual, i com alguns hi van tornar a caure de quatre potes. I en fa, de por, l’Estat, és clar que sí, però només amb la por és complicat domar tot un poble que, com el català, acumula segles de resistència. Ara tota aquella gent espera la partida que es juga a casa. Amb la vista posada a Europa i els moviments que això comporti a Madrid, el que més els fa patir són els moviments dels nostres, la seva capacitat autodestructiva i les baralles internes sobre qui lidera el procés que poden portar a perdre de vista qui és el gran adversari.