Tribuna
País d’exilis
Catalunya és al punt de mira de carcellers i perseguidors del sistema oficial espanyol des del segle XVII fins al present. Aleshores sota el Regne de Castella, ara en nom de l’Estat espanyol.
Sigui en l’exili interior, la presó o sota una dictadura, sigui amb l’exili de milers de catalans que han de fugir del seu país per viure en llibertat. La presó sempre està en el punt de mira de l’Espanya oficial, unitarista excloent.
no és apel·lar al passat, sinó recordar que és des de les lliçons de la història que els catalans hem après una i manta vegades que mai no podem refiar-nos de la paraula donada pels poders oficials espanyols. Mai l’han complida. En cap conjuntura, en cap període històric. Per què ara hauria de ser diferent?
El nefast comte duc d’Olivares va ser el primer d’instar a una centralització de tot el poder dels regnes hispànics a favor de Castella en la figura del monarca Felip IV i l’absolutisme. Olivares escrivia que s’havia d’aconseguir com fos, via negociació, imposició, provocació d’una revolta o amb l’excusa que fos la imposició de les seves lleis. El resultat és conegut, la guerra de Secessió, la dels Segadors (1640-1652), que després del malaurat pacte amb el Regne de França va tenir un final tràgic. La pèrdua dels comtats del que en diem la Catalunya del Nord en mans franceses. Aleshores vam viure el primer exili. Molts càrrecs de la Generalitat i l’administració van refugiar-se a Perpinyà.
El següent exili va ser el de la guerra de Successió (1705-1714/15). Després de l’11 de setembre de 1714 a Barcelona i l’ocupació definitiva de Mallorca el 1715 s’imposaren les lleis de Castella “por derecho de conquista”. Altre cop milers d’exiliats, ara austriacistes, i també del que restà de l’exèrcit de Catalunya. Posteriorment, els exilis de la guerra del Francès (1808-1814), del Trienni Liberal (1820-1823), de les tres guerres carlines al llarg del XIX, l’exili de liberals en períodes moderats, o el dels fugitius de les quintes per les guerres a Llatinoamèrica o a Àfrica, i per la brutalitat repressiva vers el moviment obrer a cavall del canvi de segle o amb la Setmana Tràgica (1909).
Hi Va haver més exilis encara, com ara el dels pròfugs del servei militar per les guerres del Marroc, amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-30). El dels inicis de la Guerra Civil el 1936 davant la violència dels dits incontrolats, i un èxode de gairebé mig milió de persones a inicis de l’any 1939. I sota el franquisme hi hagué l’exili forçat de lluitadors rebels contra aquell règim sanguinari.
El Règim de 1978 no va posar l’Estat espanyol en el nivell de llibertats de la resta d’europeus. Avenços tímids i formals, insuficients, que es consolidaren pel paraigua de la UE, però no resolien les reivindicacions de la població.
Aquesta és la situació actual de Catalunya. Els dirigents del país, polítics o socials, a la presó o a l’exili per complir el programa electoral amb què guanyaren les eleccions. Jutjats i condemnats per un delicte inexistent en el sistema legislatiu espanyol a més de cent anys de presó. Sempre el mateix: presó o exili.
Davant tenim la vergonyosa actuació de l’Estat espanyol, amb el Tribunal Suprem o l’Audiencia Nacional o el TSJC, de qui són més que sabuts els mètodes d’ocultament, desfiguració, deformació, provocació i demonització en tots els judicis. És el que afirmen els dictàmens de l’ONU, el TJUE de Luxemburg o Amnistia Internacional.
Europa s’escandalitza. El món s’informa a la premsa internacional del fet que Espanya no és un país veritablement democràtic. Amb institucions hereves del franquisme que quan han vist perillar els seus foscos privilegis conculquen tota mena de drets. Els exiliats del procés són lliures arreu d’Europa, i ja eurodiputats en el cas del president Puigdemont i de Toni Comín, i aviat Clara Ponsatí. Són una forta plantofada al mig de la cara. De les que fan mal i més en faran. Només és el principi.
Ara la darrera. Després de tres Nadals a la presó dels nostres dirigents polítics i socials, tenint dret al tercer grau penitenciari, segons la mateixa llei espanyola, i enmig de la negociació del PSOE i ERC, apareix una prudència excessiva d’Institucions Penitenciàries de la Generalitat per temor a la caverna mediàtica i als exabruptes de la dreta extrema del PP, Cs i de l’extrema dreta. Els espanyols unitaristes excloents no els riuran les gràcies per actuar com bons minyons, per ser com xais camí de l’escorxador. La història ho demostra una i mil vegades. Només des de la fortalesa, el tremp i la dignitat els unitaristes et respecten. La prova: l’1-O.
La Catalunya del segle XXI ha d’estar dirigida per polítics valerosos, ferms i dignes. Ja es va dir a l’inici de l’engany que va acabar sent la Transició del 78: “Que la prudència no ens faci traïdors.”