La foscor del carrer

Vaig anar a la preestrena del film Sense sotre, la ficció més aviat documental de Pep Garrido i Xesc Cabot, acompanyat de Miquel Fuster, que és dibuixant i va viure l’experiència de viure al carrer 15 anys. Conec la història. A principis dels vuitanta, jo era un dels joves que freqüentava l’estudi en què dibuixava entre glop i glop de ginebra i Coca-Cola i nits d’amfetamines que tant servien per acabar d’una tirada un guió que havia de lliurar-se l’endemà com per passar la nit de festa l’endemà d’haver acabat el guió i haver-lo cobrat. El cas és que, a una vida que no portava gaire a l’estabilitat, s’hi van sumar circumstàncies adverses com ara un incendi. Fuster havia perdut el sentit de la realitat i la indemnització que va rebre per marxar de l’estudi va ser engolida com un dels seus glops de cubalibre. El cas és que, desbocat, Fuster va anar a parar al carrer. De tant en tant em trucava. Ens vèiem i potser aquell cap de setmana li podia facilitar els medis per dormir en una pensió: estirar-se en un llit i dutxar-se. Continuava addicte a l’alcohol, però es va trobar amb la Fundació Arrels, que va aconseguir una cosa que jo veia del tot impossible: que deixés la beguda. Fuster va explicar la seva experiència en la novel·la gràfica Miguel, 15 años en la calle, que havia de ser la base d’aquesta pel·lícula, però no li van agradar els guions que presentaven Garrido i Cabot, que va optar per fer aquest film protagonitzat per també un exsensesostre: Enric Molina, que fa un paper excepcional. Fuster, no obstant, va sortir entusiasmat de la pel·lícula. Hi va veure la vida fosca i silenciosa, com el film, de l’estada al carrer. No és una pel·lícula fàcil, però cal vèncer el primer impacte i deixar-se arrossegar per la narració com ho fa molta gent quan es troba al carrer. No ven esperança, sinó realitat, tot i que, com demostra l’experiència de Miquel Fuster, hi ha possibilitats de sortir d’un drama en què, per diverses vies, cada cop s’hi troba més gent. I mai s’ho haurien imaginat.