Keep calm
Audàcia i desconfiança
Si no hi ha cap novetat –i, tal com està la situació política i judicial, no es pot descartar que n’hi hagi–, aquesta tarda el consell nacional d’ERC avalarà la investidura de Pedro Sánchez. Ha de ratificar –o no– l’acord a què han arribat amb el PSOE. Un acord “tancat”, segons va dir Marta Vilalta, que gira a l’entorn de tres eixos: el reconeixement que hi ha un conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, l’activació de la via política per trobar una solució democràtica a aquest conflicte i l’establiment d’una taula de negociació entre governs que representi el país, amb el compromís que el que s’acordi sigui sotmès a una consulta ciutadana. Això últim Vilalta no ho va dir, però es va filtrar, oh casualitat, després del missatge de Cap d’Any del president de la Generalitat en què afirmava que no hi podia haver diàleg honest sense el compromís de donar la paraula a la ciutadania. Fins aquí el que sabem dels acords entre socialistes i republicans. Què en diu, d’aquest conflicte, el pacte entre el PSOE i Podem? Exactament dues línies de les cinquanta planes del programa: “Abordarem el conflicte polític català, impulsant la via política a través del diàleg, la negociació i l’acord entre les parts que permetin superar la situació actual.” Són acords suficients per intentar-ho? És cert que, si es vol diàleg, per alguna cosa s’ha de començar. El problema és que el punt de partida és molt dèbil. Es basa més en un acte de fe i en la por del fet que qualsevol alternativa pot ser pitjor, un govern espanyol de la dreta i la ultradreta, que no pas en el mínim de confiança exigible entre les parts. ERC es mou entre l’audàcia i la desconfiança. Entre la valentia i la temeritat. Se sent obligada a provar-ho, malgrat que té motius sobrats per no refiar-se de Sánchez i l’adverteix que “un nou engany” seria definitiu. Són bases que, certament, no conviden a l’optimisme. D’altra banda, l’anunci de l’acord ha deixat ben clares, per si no ho eren prou, les diferències entre els socis del govern, que s’escriuen amb paraules cada vegada més gruixudes a mesura que s’albiren unes eleccions al Parlament.