El cronista gironí

El meu soci quinzenal de pàgina, en Joan Ribas Feixas, és persona prou coneguda a Girona perquè ara jo n’expliqui alguna cosa de nou. Però em ve de gust escriure’n perquè soc un fidel seguidor de les seves cròniques, i no pas per obligació, ja que durant molts anys les vaig posar en plana com a part de la meva feina al diari, sinó perquè sempre hi trobo coses interessants. Des de notícies ciutadanes a les quals costa de trobar espai al diari (el passadís entre Santa Clara i la plaça de Josep Pla, del quan s’ocupa avui, n’és un exemple clar) fins a autèntiques primícies que ens transcriu, fruit sens dubte dels seus privilegiats contactes com a empresari, del seu nas de fura com a ciutadà ben informat o com a torracollons vocacional i perepunyetes que ha fet que fos temut per més d’un, de la cosa pública i de la privada, ja que les seves opinions, interessades o no, són sempre d’allò més punyent. En una entrevista que va publicar la Revista de Girona del mes de novembre, li preguntava si se sentia un autèntic cronista de la ciutat. Defugia aquest càrrec i respectava la feina feta pel titular, el senyor Mirambell, però assegurava que l’autèntic cronista de la ciutat havia estat el seu amic Narcís-Jordi Aragó. Amb ell havia coincidit a la ràdio –on Ribas va ser locutor i on va conèixer Anna Donato, amb qui es va casar–, a Vida Catòlica, a Presència –ell era a la reunió amb el bisbe Jubany on van comprar la revista al senyor Manuel Bonmatí amb un donatiu “a la Creu Roja polaca”– i a El Punt, on Aragó va escriure com Ribas i on van formar anys i anys part del consell editorial del diari. Però discrepo de Ribas, perquè sí que s’ha convertit en un cronista de la ciutat i molta gent en percep detalls mitjançant els seus ulls i les seves cròniques, àcides i fins i tot cruels quan convé, però que destil·len estima per la ciutat que el va veure néixer. Empresari, ha fet tant pel teatre, des de crear Proscenium fins a aixecar La Planeta, que ja ni sorprèn que a finals d’aquest any 2020 celebri el quarantè aniversari dels seus Pastorets al Teatre Municipal, motiu que hauria de ser reconegut d’alguna manera per la ciutat. Sempre es queixava que els seus escrits no tenien cap reconeixement, al marge del ciutadà, que és el més important, però l’any passat va guanyar el premi Manuel Bonmatí, atorgat pel Rotary Girona, per una de les seves cròniques. Li tocava.