Llarena & Marchena

La cultura de la dimissió no és pas gaire mediterrània, en general, ni espanyola, en particular. Només cal veure què ha passat amb molts dels polítics, de diferents colors, esquitxats per casos de corrupció o que les mateixes cúpules dels partits defensin públicament que fins a arribar a judici no cal plegar, i comparar això amb la manera de fer dels polítics nòrdics, alemanys o anglesos, per posar alguns exemples. I això, òbviament, s’estén a la resta de la societat. Algú s’imagina que un alt tribunal nord-americà o anglès, per exemple, hagués estat sis mesos preparant un judici considerat top, després de gairebé dos anys d’instrucció judicial, i en la sentència s’equivoqués en el càrrec que exercia un dels imputats i que, a més, el fet de tenir el càrrec que no té, li suposaria a l’imputat més pena? Doncs això ha passat amb Dolors Bassa i el judici del procés. I el president de la sala que l’ha jutjat, i del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, encara no ha dimitit.

I tampoc ho ha fet qui, des del mateix Suprem, va dur la instrucció del judici del procés. Que s’hagi demostrat que va jugar a polític inhabilitant fins i tot candidats a la presidència de la Generalitat amb acusacions infundades, com la de rebel·lió, no ha estat prou perquè el jutge Pablo Llarena demanés, amb qualsevol excusa, ser apartat del cas. Però això no ho és tot: fins a tres vegades ha vist com les seves euroordres per extradir els polítics exiliats acabaven a la paperera. Això a banda d’haver-ne enviat en idiomes que no eren de treball al país al qual es dirigia, amb errors o, encara pitjor, redactades amb mala fe fent veure que el delicte pel qual es demanava l’extradició era un altre per poder colar-lo en la llista dels que la Unió Europea té acordats de lliurament automàtic. Ara, tot plegat no és estrany en un país com aquest i encara menys quan el mateix Felip VI va cridar a usar totes les armes contra els que s’havien atrevit a organitzar l’1-O. Com aquesta setmana ha fet la JEC.