El contraatac

Ells, il·lusos, ho tenien tot pensat, tot estudiat i tot preparat perquè, iniciant un contundent atac amb una lawfare –que és un ús indegut dels procediments legals per aparentar legalitat per tal d’atacar l’enemic–, conjuntament amb tots els altres estaments de repressió estatals, poguessin posar fi per una llarga temporada al procés i al problema català. Atesa la seva miopia, esbiaixada per un insuportable i ridícul sentiment de superioritat moral i patriòtica, que clarament va néixer i créixer en el franquisme i que encara els dura, no han entès mai que la Unió Europea és molt més que un club de països on els pobres poden anar a pidolar subvencions i ajudes als rics.

Per sort per a nosaltres, la UE també és un espai en què l’economia, la banca i el dret hi tenen molt a dir, i avui no m’imagino, vist el que hem vist, com estaríem els catalans sense la contenció que imposa la democràcia europea. És cert que de vegades hem criticat la UE perquè no actua més ràpidament i més contundentment davant de les envestides antidemocràtiques de tots els aparells de l’Estat espanyol, però, com hem dit molts, sovint resistir i persistir és una condició necessària per assolir l’èxit. Segurament els obcecats amb la lawfare no han pensat que les víctimes també podrien contraatacar els cops des d’un terreny neutral on el dret s’utilitza per fer dret i impartir justícia i no per fer la guerra bruta a l’enemic.

I Europa i el dret internacional ens ofereixen aquest espai de justícia en què a partir d’aquest any veurem com van caient moltes estratègies malicioses i deixaran al descobert les vergonyes d’un estat que té totes les principals institucions ocupades per una majoria que per defensar la seva pàtria i la seva unitat està disposada a sacrificat qualsevol dret, per més elemental i bàsic que sigui.

El tràmit del procés d’investidura del nou govern de progrés espanyol ha estat un espectacle que em nego a definir com a deplorable perquè els catalans ja fa temps que els coneixem i coneixem com actuen al Parlament de Catalunya, però sí que ha estat un canvi radical i que ens avisa de com serà la nova legislatura.

El cop d’estat de la JEC només es pot entendre com una desesperació per boicotejar la investidura d’aquest estat profund. I pretendre la suspensió del president de Catalunya i enfrontar-se a la sentència del TJUE desposseint de la condició d’europarlamentari Oriol Junqueras, vist des d’Europa, és molt revelador de fins on estan disposats a arribar. És a dir, un òrgan administratiu sense competències, d’una tacada, pretén desposseir d’uns càrrecs electes el president de la Generalitat i Oriol Junqueras i contravenir així una sentència favorable del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Voleu més ofuscació patriòtica?

Però el president del Parlament Europeu, David Sassoli, no és un prevaricador, i just el dia de Reis ha fet públic el comunicat en què reconeix la condició d’eurodiputats de Carles Puigdemont, d’Oriol Junqueras i de Toni Comín, esperant que en la sessió del dia 13 de gener puguin prendre possessió dels seus escons. Simplement, el que fa el president del Parlament Europeu és “seguir la sentència del TJUE del 10 de desembre del 2019”. Ja veurem com reaccionen els de l’orgull espanyol...

Malgrat la sentència i l’acreditació com a europarlamentaris de Carles Puigdemont i d’Antoni Comín, el magistrat Pablo Llarena no va reaccionar per retirar la petició d’extradició i ha hagut de ser el jutge belga que entén del cas qui ha hagut de suspendre les euroordres “per gaudir d’immunitat”. El prestigi de la justícia espanyola a l’exterior s’està esfondrant per moments i cada vegada que s’enfronta amb els seus homònims europeus i amb la justícia internacional queda en evidència. I tot just ara comencen els contraatacs a aquesta lawfare. Ens divertirem.

El procés de Catalunya i la candidatura del nou govern de progrés ha fet sortir tots els fantasmes del franquisme de totes les institucions, i ens hem adonat que Espanya és molt franquista. Potser el desprestigi internacional és una oportunitat per fer neteja del règim del 78.