Opinió

Keep calm

Una paret de fum

Carme Bover representa aquelles dones que han maldat perquè aquest país es fonamenti en la cultura

Quan la Carme Bover em deia, fa temps, que par­lava amb en Sal­va­dor Sunyer, el seu home difunt, quan em comen­tava que li feia com­pa­nyia i que depar­tia amb ell, que la seva presència era real a la casa, quan em deia tot això, sabia del cert que no em par­lava de cap apa­rició, que no des­va­ri­e­java ni tenia al·luci­na­ci­ons. Era autèntic, pro­fund, sen­tit, aquell con­tacte, fruit de molts anys de relació, d’esti­mació, de llui­tar perquè la fos­cor s’il·luminés de sobte, “perquè érem dos a con­tra­dir la nit”. Ho escri­via Vinyoli i, de fet, és també Vinyoli qui il·lus­tra aquest sen­ti­ment que miro d’expli­car i que va més enllà de l’enyo­rança i la tris­tesa. I va ser Carme Bover qui va con­ver­tir el poema –l’esplèndid, cor­pre­ne­dor El silenci dels morts– en una vívida experiència. “La terra cobra el delme. No par­lem, / però, dels morts i fem-nos len­ta­ment / al pen­sa­ment que alguna cosa d’ells / és molt a prop. / Vis­quem-ne acom­pa­nyats / com si només ens departís una paret de fum / que priva sols de veure’ns. Llur silenci / se’ns fa sen­si­ble, de vega­des, / inten­sa­ment, en un record”.

Carme Bover, una bibli­o­tecària exem­plar, tenaç i empre­ne­dora, obs­ti­nada i per­sis­tent, dolça, però sense ni un bri de doci­li­tat, va morir per Cap d’Any. Repre­senta aque­lles dones que han mal­dat perquè aquest país es fona­menti en un pilar que hau­ria de ser indes­truc­ti­ble i que els temps que cor­ren estan cor­se­cant: la cul­tura. Va rebre el premi Tres de Març com a impul­sora de la Bibli­o­teca Muni­ci­pal de Salt i pel seu com­promís social. Era una dona en la qual s’ajun­ta­ven l’aus­te­ri­tat i una fe que par­teix dels Salms i de les Benau­ran­ces, perquè són els humils els que pos­sei­ran la terra, els com­pas­sius i els nets de cor. Escric aquest arti­cle no pas com una necrològica, sinó com un home­natge. Per tot allò que gent com la Carme Bover –i unes quan­tes mares i àvies més que ara tinc al cap, dones ínte­gres, tre­ba­lla­do­res, d’un mes­tratge cons­tant i per­du­ra­ble– ens han ense­nyat. Un con­tracte amb la vida que va més enllà de les adver­si­tats i els plors. “Usa dels morts així”, deia Vinyoli.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia