Ullastret

A Ullas­tret, el dematí del dia de Reis, hi ha un silenci que con­fon. La nit abans, tal com diu el tòpic i mana la tra­dició, nenes i nens deuen haver dor­mit ner­vi­o­sos en els seus llits després d’haver dei­xat pa i gale­tes i aigua i llet i ves a saber què més a Ses Majes­tats i al seu seguici. Abans, si més no a la Bis­bal, la tra­dició deia que deixéssim també gar­rofa per als cavalls. Però avui on en tro­baríem? No sabríem tam­poc on poder bus­car-ne, a Ullas­tret. I pot­ser tam­poc no cal perquè els Reis ara venen amb camells, amb car­ros­ses, amb vai­xell o amb tren, com veig que fan els de Lleida. També a Ullas­tret, com a tants altres pobles, no veig nens i nenes al car­rer el dematí del dia de Reis. És veri­tat que és molt d’hora, però també que, si no fos pels nens i nenes cata­lans fills de pares que han vin­gut del Mar­roc, de l’Àfrica o de més lluny, cos­ta­ria de veure mai­nada a molts car­rers de ciu­tats i pobles. Sí, a començament de la ter­cera dècada del segle XXI, els car­rers van essent cada vegada més nos­tres, però fa temps que han dei­xat de ser de molts nens. Amb una colla d’amics, a les nou del dematí del dia de Reis, un que ha fet d’arxi­ver ens ha por­tat a Ullas­tret fins a aquesta llotja, i un altre que ha fet de paleta explica que el teu­lat és de salt de garsa. Teu­les sub­jec­ta­des a cada punta, d’una llata a l’altra. Res més. Ni tirant, ni cai­rats, ni care­ners, ni cap més reves­ti­ment. I prou, que si con­ti­nuo el meu amic paleta encara riurà. Però ens agrada la sim­pli­ci­tat del teu­lat de salt de garsa de la llotja d’Ullas­tret, la ingenuïtat amb què nens i nenes reben els reis d’Ori­ent cada any, els únics que són de veri­tat; la il·lusió infan­til amb què tants i tants adults vam votar l’1 d’octu­bre, quan sem­blava sen­zill i qüestió de dies inde­pen­dit­zar-se d’Espa­nya. Com hem anat fent, doncs, amb els teu­lats, també hi ha acti­tuds i il·lusi­ons que avui els adults sabem que hem de millo­rar. Perquè no volem per­dre.