Una visita a Lledoners

Fins diumenge passat, l’única presó que jo havia trepitjat era la del carrer de Sant Pau de Figueres: va ser el 1988, quan amb un company del diari hi havíem de fer una xerrada als presos sobre periodisme. Res a veure amb el que vaig viure diumenge passat a Lledoners. El centre penitenciari de Lledoners no es pot comparar en res amb l’antiga presó figuerenca, que va ser operativa del 1917 al 2014. La de Lledoners es va estrenar el 2008, és moderna i està equipada amb avançades mesures de seguretat. Un cop ets dins, després de cada porta que passes, se’n tanca una altra darrere teu. L’espai dels locutoris, amb un entrecreuament de gàbies de vidre, és laberíntic.

Se’t fa un nus a la gola quan poses la mà damunt un vidre per saludar Oriol Junqueras i Raül Romeva, mentre des d’una altra gàbia de vidre algú ens fa senyals: és Jordi Sànchez. En el cubicle del locutori –gairebé no hi cabem quatre persones–, Jordi Sànchez ens somriu. Està animat, espera poder gaudir aviat dels permisos que li permetran sortir de la presó 36 dies l’any. Tenim una hora. Parlem poc del seu dia a dia a la presó. Enraona gairebé tota l’estona ell i ho fa de política, sobre les conseqüències que poden tenir per al procés les negociacions actuals. Es mostra satisfet de la força de la gent mobilitzada que manté viu l’independentisme. L’únic moment que palesa decepció és quan parla del fracàs dels intents per aconseguir la unitat, que institucionalment no es va assolir, ni per donar resposta a la sentència; en canvi, es mostra molt satisfet per la resposta ciutadana amb les multitudinàries marxes per la llibertat. Després d’esperar sense èxit que es fes una anàlisi conjunta de tot el procés, dels encerts i de tot allò que no s’ha fet bé, Sànchez ha escrit la seva visió dels esdeveniments entorn de l’1 d’Octubre, però no s’ha decidit a publicar-ho perquè no vol contribuir a crear més polèmiques. En el darrer moment de la visita, quan els funcionaris ja havien tallat la comunicació per l’intèrfon, Jordi Sànchez, cridant darrere el vidre, s’interessa per El Punt Avui i la nova situació de l’empresa editora, i envia salutacions de part seva a tots els amics de Girona. Surto de Lledoners intentant pair-ho tot i entendre per què els que són dins la presó donen ànims als que viuen en llibertat. Faig una darrera mirada a l’edifici i penso com pot haver-hi polítics i periodistes tan miserables que parlin de la vida a Lledoners com si fos un “hotel de lujo”.