Homes drets i fets

Quan discutia amb mon pare –i discutíem força–, ell solia adduir un munt de dades per demostrar que les seves opinions eren correctes i les meves, equivocades. A poc a poc em vaig anar adonant que s’inventava moltes d’aquestes dades sobre la marxa, per no haver d’admetre que qui s’equivocava, de vegades, era ell. Anys després, vaig arribar a entendre aquest comportament un pèl excèntric millor, en descobrir la síndrome de l’home que té raó (right man syndrome), formulada el 1954 per l’escriptor americà de ciència-ficció A.E. van Vogt i analitzada posteriorment per l’assagista anglès Colin Wilson. Segons ells, una característica típica de les persones que la pateixen –que sovint tenen força poder– és que si algú contradiu les seves tesis sovint perden els estreps, ja que la seva necessitat de demostrar a ultrança que sempre tenen la raó fa que s’empesquin informació tan falsa que s’allunya de qualsevol realitat comprovable. Encara més: creure’s que un no s’equivoca mai té un preu psicològic considerable que fa que, tard o d’hora, aquesta gent acabi fracassant, sigui professionalment o personalment. Gent, vaticino, com ara Llarena, el de les euroordres interminables; o bé Marchena, el de les inhabilitacions més que qüestionables; o bé Arrimadas i Casado, els dels exabruptes continus i vulgars al Congrés dels Diputats; o bé Borrell, el que escridassa els periodistes que no li fan les preguntes que ell vol sentir; o bé Buxadé, l’exfalangista que xiscla al Parlament Europeu. Per exemple...