Vida de rics

Em desoriento tan fàcilment, que per anar a Barcelona, a casa m’animen amb sorna a no descuidar-me el cistell amb les gallines. Són uns exagerats, però per si de cas surto amb hores d’antelació. M’han convidat a xerrotejar sobre l’escultura de Clarà i Casanovas a la part alta de la ciutat, en un districte que no havia trepitjat mai i al qual només s’hi arriba, segons m’informen, amb autobús o ferrocarril. I el metro? No metro. Dues hores és el que calculo que tardaré a esbrinar quina línia he d’agafar i a desembocar en alguna estació equivocada. Tot i això, quan el comboi em diposita a plaça Catalunya, des d’on hauré d’enfilar terra incògnita, m’embarga la urgència de sortir a fora i respirar una mica d’aquest ambient ciutadà, bulliciós i calorífer que potser ja només apreciem la gent de províncies. No m’hi estic gaire, el temps just d’entrar a la Laie, mirar per sobre els taulells i descobrir, entre la secció d’art i els clàssics, que Perejaume també hi ha vingut a parar, escabellat i somrient.

Perejaume, que és tan caminador, podria ser l’últim descendent de Casanovas, que de jove s’havia reclòs en una caseta de pastors del Montseny on només menjava patates i pa moreno, però bevia una aigua que “val més que un sopar de duro”, a diferència de Clarà, que va coronar lívid el cim de Sant Llorenç del Munt i Romà Jori el va haver de reanimar a base d’olives i llesques de xai a la brasa. Potser parlaré d’aquest símil a la xerrada, em dic de sobte animada. Foix, que vivia a Sarrià, no pas gaire lluny del barri de les Tres Torres, on finalment arribo sense incidents i amb temps de sobres, detestava el noucentisme emfàtic, “amb donzelles trenades camacurtes i garrelles, i amb gruixos de cansaladera als turmells”, però també deplorava el “pitarrisme pairal” del districte cinquè i la Rambla, del carnaval i les festes de la Mercè, dels balls de gegants i els pornògrafs. Des d’aquí dalt, protegit pels murs superbs de les torretes amb jardí i aquestes fileres de pisos baixos, amb càmeres de vigilància i terrasses climatitzades, la ciutat de baix tendeix certament a la grosseria d’un acudit de carreter. Els barris dels rics són inquietants: no hi ha ningú pel carrer ni a penes comerç, excepte una barberia d’aquestes com de l’Oest, dues o tres clíniques amb aspiracions de complex termal i un parell de fruiteries amb la verdura tan lluent i ordenada, que em recorden les cuinetes del Pin i Pon. Aquest va ser el barri de Clarà, que es proclamava grec però secretament cobejava el gran món de Sert; Casanovas, que esculpia tenint al pensament capitells, mènsules i rierencs, no es va moure del Guinardó, excepte per exiliar-se. Faig temps a l’única cafeteria que he trobat, tres illes lluny. Al final, penso, un cistell amb gallines almenys m’hauria fet companyia.