Democràcia, però menys

L’article 1.2 de la Constitució espanyola estableix que “la sobirania resideix en el poble espanyol, de qui emanen els poders de l’Estat”. I, tot seguit, l’article 1.3 sentencia que la forma política és una “monarquia parlamentària” que aquest poble no ha triat ni referendat. De bon començament, es deixa clar que el règim democràtic que aquesta carta magna instaura queda retallat per un Estat orgànic preexistent del qual la monarquia només n’és el vèrtex superior, encimbellada per títols gens honorífics com el de cap de l’Estat i de tots els exèrcits. I res de tot això emana del poble. És sabut que a aquesta situació s’hi va arribar pel consens entre la covardia dels partits polítics per liquidar completament el franquisme i la força del vell règim per imposar una transició sense represàlies. Però, deixant de banda les particularitats del cas espanyol, amb formes més o menys descarades, amb monarquia o sense, aquest “deep state” també existeix en altres països considerats democràtics. I quan ens preguntem per què, trobem la resposta en la contaminació que exerceix aquest Estat orgànic i profund en els “representants del poble”. Quan aquests, democràticament elegits, accedeixen a les estructures de poder, obliden amb molta facilitat que la sobirania els ha estat delegada pels seus electors i, en comptes de posar l’Estat sencer al servei d’allò que els ciutadans necessiten, procuren intervenir-lo políticament sense regatejar concessions als sectors que hi exerceixen influència, siguin funcionaris, siguin agents externs com la banca, la patronal o els mitjans de comunicació. És d’aquesta manera que l’Estat deixa de ser un instrument político-administratiu al servei dels ciutadans per passar a ser un ens amb vida pròpia.