Directament catastròfic

Té la ràdio una cosa màgica, de connexió directa amb els oients, que no tindrà mai la premsa escrita, per molt que s’afanyin ara els diaris digitals a competir en el terreny de la immediatesa. Un periodista dels papers (aquests que agonitzen als quioscos, com peixos fora l’aigua) recorda les dents llargues que se li van posar la nit que va morir Josep Tarradellas veient un company de Catalunya Ràdio passejant amunt i avall de la plaça de Sant Jaume amb un micròfon autònom a la mà retransmetent l’emoció d’aquella hora greu.

De moments d’aquests, la ràdio en té una bona col·lecció a l’àlbum on es guarden els retalls d’honor. L’últim episodi d’aquests es va viure amb la cobertura que els periodistes radiofònics van fer de la terrible explosió a la petroquímica de Tarragona. Amb tots els micròfons oberts i al carrer, Tarragona Ràdio va donar veu i protagonisme als veïns, que s’espolsaven de sobre el terror que encara duien dins el cos després d’haver sentit la brutal deflagració de tanc d’òxid de propilè. El pànic en directe i, de mica en mica, i cada cop amb més insistència, relats de desconcert i angoixa per la falta d’informació sobre què havien de fer.

Ningú sabia si calia refugiar-se a casa o fugir corrent. La ràdio va captar el desconcert de veïns i d’algun alcalde que mentre el Twitter de Protecció Civil deia que sonaven les alarmes d’alerta per manar la gent al confinament, insistia, gairebé a crits, en un diàleg tan absurd com esperpèntic amb la locutora, que no havia sonat res de res.

No era cap esperpent, era la ràdio posant de manifest una al·lucinant fragilitat del cèlebre Plaseqta. Mentre això funcioni així, a Tarragona millor mirar-se-la des de la ràdio.