“Tens un segonet?”

“Adeu, amic, i gràcies per tot el temps compartit”, deia el De Reüll d’ahir de l’Anna Balcells, en referència a en David Caminada, en Cami per a molts. D’històries de periodistes, en coneixem a grapats. Però aquesta no és una història de periodistes. Aquesta és una història de persones que en algun moment han coincidit en un diari que molts seguim estimant. De persones que fan un ofici que és un privilegi i que, com tothom, també pateixen. Per a en David, l’últim patiment ha estat curt. La setmana passada vam coincidir al carrer Paradís, on explicava a una companya de feina que “una periodista molt bona” amb qui ell havia treballat a la secció de Món de l’Avui estava malalta. De fet, en saber que l’havien tornada a ingressar, de seguida va anar a veure-la. Just al carrer Paradís, dilluns van apunyalar en David al cor. La gravetat de les ferides va superar la seva fortalesa física. Però no la integritat d’un home amb una diplomàcia càlida que cosia totes les seccions del diari. La Sònia Pau recordava a Twitter que, al diari, el berenar es repartia, i que en Cami deia que compartir un berenar ho arreglava tot. Quan volia demanar-te res, sempre començava la frase amb un: “Tens un segonet?” Com si li fes cosa fer-te perdre el temps. És tot com un malson. Ha passat el Glòria, ara surt el sol i ja no hi és. Els de Món, i tothom que t’ha conegut (una abraçada ben forta, Cristina), David, conservem un trosset del teu cor encara que l’hagin apunyalat.